Flam de Ratafia.

Flam amb ratafia.

Qui, no s’ha trobat alguna vegada, quan entra a l'ordinador i, més concretament en el correu electrònic… aquest e-mail, ha fet la volta al món quatre vegades… no trenquis la cadena i envia aquest e-mail a 5 amics que coneguis… si ho fas a 10 amics amb menys de 48 hores, rebràs una grata notícia…

 Aquesta és la sensació, que he sentit quan m’he trobat amb aquesta recepta del blog de la Gemma, 

-guspires que viatgen com el vent- que a la vegada el va trovar en el blog de Lovefood, i també la va penjar la Gemma de, -la cuina de casa,- i el van publicar, també, les cuineres de Sils…

Jo l’he retingut unes quantes hores més, doncs, com guspires que m’han arribat a l’olfacte, l’he  exhalat i he sentit que, el nom del qual ve, és del francès ratafia, mot de les Antilles Franceses d’origen incert, probablement alteració de la fórmula llatina rata fiat (res) ‘sigui ratificada (la cosa, el pacte)’, pronunciada en fer un brindis en ocasió d’un conveni.

(*) Amb el temps aquest pacte, potser, es va convertir en compacte i la fórmula es va anar elevant amb les diferents herbes remeieres que, s’hi podien anar col.locant, -acompanyat amb l’aiguardent- tarongina, marialluïsa, menta, camamilla, espígol, farigola, llorer, flor de magraner, ginebró, ginesta, herba fetgera, escabiosa, orenga, pericó, til.la… i per els, Fruits i espècies; nous verdes, nou moscada, claus d’espècies, llimona, gingebre, canyella… a sol i serena, és el procediment que consisteix a exposar l’aiguardent -amb les herbes remeieres a dins- durant uns quants dies a la calor del dia i a la humitat i frescor de la nit… i perquè no s’ha dormi..., la lèxica també i té cabuda… xinxollar, remoure la garrafa mentre l’aiguardent –amb les herbes remeieres a dins- es troba a sol i serena… i per celebrar que aquesta ratafia està acabada -40 dies- podem brindar, també, amb una castanyeta, beguda elaborada amb la ratafia i llet.

Abans d’acabar i sense més embolcalls, i sense ganes de trencar la cadena, doncs, -potser hi ha tindreu ganes d’enviar-ho o potser de fer-ho- us dono la recepta d’aquest flam amb ratafia. Recepta extreta del blog de la Gemma -guspires que viatgen com el vent-

INGREDIENTS: (per a 6/8persones)

500 ml. de llet.

5 ous.

100 grs. de sucre.

200 ml. de ratafia.

Caramel líquid.

ELABORACIÓ:

Bullim la ratafia en un cassó fins que es redueixi a la meitat. Mentrestant fem un caramel líquid per posar en el fons del motlle tipus cake.  Un cop llesta la ratafia l’apartarem del foc i la reservem.

En el mateix cassó on hem reduït la ratafia hi posem la meitat de la llet amb el sucre i ho escalfem fins que el sucre s’hagi disolt.

En un bol hi posarem els ous, la llet freda, la ratafia i la llet calenta amb el sucre disolt, i batre bé amb un batedor. Buidar la mescla al motlle on hi tenim el caramel líquid i ho tapem amb paper d’alumini.

Es cou al forn, al bany maria, a 200º uns 45 minuts, procurant que l’aigua no bulli.

Proveu-la, realment el gust us sorprendrà i tindreu ganes de repetir-la segur. Bon profit!

(*) L’elaboració d’aquest “post”, està extret del cartell de la fira de La Ratafía, que es fa cada any a

 Santa Coloma de Farnés , -La Selva-  Enguany es fan els dies 6 i 7 d'octubre. No us perdeu aquest enllaç, i si podeu, no us perdeu la fira.

Ah… i si voleu saber més sobre les herbes remeieres, trapitgeu aquí.

Blocaires;… tindreu… una bona notícia…

Praga i Dresden dues ciutats de la bella Europa (2ª part i última)

La nuvia venuda (polka)

Antonin Dvorak. Sinfonia nº9, coneguda com la  del Nou Món -1er moviment-

 Antonin Dvorak (1841-1904)



En aquesta segona part -com ja us vaig dir a la primera-  parlaré dels menjars i el plats més típics que es troben a la República Txeca i també de la seva  música, que crec que val la pena escoltar i gaudi... bé, si us assembla bé, comencarem.

Els plats de la cuina txeca, estàn basats amb plats d’un alt gust de sabors, i també amb un alt contingut de proteínes i grasses. Cal esmentar que a la república txeca la temperatura mitjana durant tot l’any és de 15º a 18º i els hiverns les temperatures poden baixar fins els 0º de mitjana. Les salses que acompanyen els plats, són també fortes i contundents, reafirmant els poders calórics d’aquets plats.

Sens cap dubte un dels plats més atractius de txéquia, és el gulash plat que tè els seus orígens en el imperi austro-húngar, popularitzat i escampat a tots els païssos veïns, considerat un plat casolà i a la vegada senzill, per els pocs marges d’errors que si poden produir, en la seva elaboració. La carn tant pot ser d’aviram, com de bou o també de vedella, -aquí s‘ha la coneix com a “carne de res”- la gràcia consisteix en deixar la carn ben malosa per després acompanyar-la amb la salsa contundent que l’acompanyarà, moltes vegades aquesta salsa serà acompanyada de boles de farina Knedlíky les quàls també són força premsades, per tal de poguer sucar la salsa.

Les sopes pensades pels dies de fred,-els hiverns ronden el Oº durant tota l’estació- consistents amb carns de “res” i caldos espessos, molts d’ells fets amb patates.

La xarcutería també tè un bon apartat dins de la cuina txeca, amb les salsitxes i ensalades de col fermentada i broquil amb salses contundents, tot plegat mollat amb la cervesa de molt bona qualitat i d’una graduació baixa al paladar i amb més de 450 variacions, és una de les begudes que acompanyen a quasi tots els plats de la cuina txeca.

A la plaça del ajuntament de Praga, si poden trobar gran variació de parades amb productes de xarcutería i també brotxetes amb pernil de Praga, aixó sí, sempre acompanyat amb una bona cervessa negra, d’un suau gust de pegadolça… deliciósa¡. Els txecs la consideren la beguda nacional.
Les celebracions amb els amics i grups a les tasques tradicionals txeques, són un bon lloc per assaborir  "complerts" d’aquesta mena. Els horaris a dites tasques són molt rigurosos.


Parlar de la música txeca, és sens cap dubte parlar de Bredick Smetana. Smetana fou un dels millors compositors que va saber pintar tots el colors de la seva nació, sense abosar de la música tradicional del seu paìs, però sí col.locant-hi petits esbosos de dita música, com balls populars i polkes, que, com aquesta de la seva òpera cómica; La núvia venuda, va saber col.locar-la a nivell internacional. (polka que podeu escoltar a sobre d'aquest escrit). Aquesta ópera escrita  en tres actes, fou estrenada a Praga el 30 de maig de 1866, va ser la referent de l’òpera txeca durant molts anys. L’obertura  d’aquesta òpera, moltes vegades,  s’interpreta com a peça de concert i els txecs l’escolten com  si fós un verdader himne.

Tot fent una micona d’história podem dir que, Bredick Smetana nèix el 2 de març de 1824, a Litomysl, (Bohemia). A l’edat de sis anys va donar els seus petits concerts. Tocava el piano i també el violí. L’any 1848 va fundar una escola, gràcies el preciat mecenes que va tenir; Franz Liszt. Va treballar com a profesor, director d’orquestra i músic de cambra. Una infecció de sifilis, l’hi afectà l’oïda deixant-lo sord, va tenir que deixar les funcions de director d’orquestra, (1874) dedicant-se de ple a la composició. Va morir el 12 de maig de 1884 a Praga, i aquest va ser el dia escollit per donar el toc de sortida dels concerts de
La Primavera de Praga que des de l’any 1946 se celebren en aquesta ciutat i s’allargen fins a principis de juny.

Un altre gran músic txec i fent una micona d’història directament, fou Antoni Dvorak que va nèixer a Nelahozeves , molt a prop de Praga el 8 de setembre de 1841.
L’any 1874 va obtenir una beca del govern austríac i tornaría a guanyar-la dues vegades més, els anys 1876 i 1877. En el jurat que les eveluava s’hi trovaba Johannes Bramhs que l’hi garantir  la seva amistat per sempre mes.Viatjar al Regne Unit en nou ocasions, Alemania, Rússia i marxar cap els Estats Units, on presumiblament els cants espirituals i la música popular d’aquest país i els ritmes aborigens nordamericans el varen inspirar a compondre la  que potser sería la seva més coneguda sinfonía, la Nº 9, coneguda com la del Nou Món, que aquí podeu escoltar -1er moviment- amb l’orquestra Filarmónica de Viena i dirigida per Herbert von Karajan.
Va rebre multitud de premis en vida. De gustos senzills i d’una gran humiltat tornar al seu país, on morir l'1 de maig de 1904 a Praga a l’edat de 62 anys.

Praga, tè tres teatres d’Opera; El Teatre dels Estats, Teatre Nacional i l`Òpera de Praga, -mireu les fotos a l’Slide- i que durant quasi tot l’any es pot gaudir d’aquets espectacles operístics a tots tres. Jo vaig tenir l’ocasió de poder veure en el Teatre dels Estats l’òpera estrenada en aquest teatre; Don Giovanni. Amb un exel.lent repartori tant de cantants com de ballarins. Martin Barta -Don Giovanni-; Adriana Kohutkova –Senyora Anna-; Otokar Klein –Don Ottavio-; Miloslav Podskalský –El comendador-... Una posada en escena molt apurada i a la vegada molt divertida, amb números força acrobàtics per part dels ballarins. Al final de la actuació –com es tradicional en aquest teatre- se l’hi dona el ram de flors el personatge més aplaudit, en aquella representació fou per; Otokar Klein –Don Ottavio-.

(Blocaires; escolteu i gaudiu d’aquesta passejada per Praga¡¡)

Arròs (paella) amb caps de costella i pollastre.

Arrós amb caps de costella i pollastre.

    Aquesta vegada ha tocat fer un arrós acompanyat de caps de costella i pollastre, d’aquesta manera, és com a mí més m'agrada. Potser a molt estirar l’hi poso una micona de sepia o calamar, però amb poc tall, doncs disfruto molt més amb l’arrós i el sofregit que porta i que quedi caldós per sucar-hi el pa.
Doncs, si esteu servits?

Ingredients: (per 6 persones).

400 Grams d’arròs.
200 Grams de caps de costella.
200 Grams de pits de pollastre a daus.
1 ½ D’aigua (caldo o brou)
1 Pebrot vermell.
2 Cebes mitjanes de Figueres.
Un grapat de pèssols.
Sal.


Elaboració:

En una paella amb oli, hi tirarem els caps de costella i el pit de pollastre, quant estiguin rossets ho treurem de la paella, i ho reservarem. A la mateixa paella hi tirarem el pebrot vermell a quadrets petits, i el cap d’una estona l’hi tirarem les cebes, deixant-les fins que quedin caramelitzades. Tirarem l’arrós a la paella i seguidament, l’aigua (caldo o brou) i ho deixarem que es vagi couent fins arribar els só màgic del xup-xup, tirarem la sal i ho provarem. Seguidament l’hi posarem els caps de costella i els pits de pollastre que teniem reservats, el grapat de pèssols i ho deixarem 5 minuts més al foc. Apagarem el foc, i deixarem la paella tapada 5 minuts i tot seguit..., que vagi de gust blocaires¡¡

El Mercat de Sants. La terra per la terra.

 Pollastre amb farigola.

Apunt per anar al Born...

      Vinga Xurriaca que ja és hora…, tranquila…, que sóc jo… sí, sí… encara és negra nit… peró ja ho saps de cada día… vinga som-hi… ara et posaré la manta… així… els arnesos… a veure… així…molt bé… bé…vinga ja estàs a punt… …goita Xurriaca… la mestressa ens ha preparat la carmanyola… bé… m’ho ha preparat per a mí…, doncs tú ja saps, que tens la doble ració de cebada… i també la ració de palla…

Arri…¡¡ …les peulles closques de l’euga començaren a marcar el pas monóton i buit en aquell paratge fosc, de cami cap a Barcelona per  després arribar-se fins el Mercat del Born… …oixque (*)… goita Xurriaca ja comença agafar forma el nostre mercat… ja no tindrem que aixecar-nos tant d’hora … i així no anar fins el Born i allà, poder vendre les nostres fruites i verdures… …i fet amb maons…i d’obra vista¡¡ … … que bé… la terra per la terra, Xurriaca…¡¡ bona feina… Ollà…vinga que encara ens queda un bon troç fins arribar-nos a Barcelona…

El Mercat de Sants fou inaugurat el 1913, i queda pales que en aquest mercat la seva estructura d’obra vista i la forma que va volguer donar-li l’arquitecta Pere Falqués i Urpí, -autor entre altres obres dels bancs-fanals del Passeig de Gràcia, i també del mercat Maigmó de Badalona, que es troba en aquets moments també  en restauració- és per tal de no oblidar la terra i així convertir-la per la terra. Els contraforts interiors muntats amb maons, remarquen la voluntat de reafirmar aquesta estructura per acabar amb el sostre, i amb la teulada i  també amb la façana fets de ceràmica i maó.

Encara que el Mercat en els seus  inicis es trovaba a la plaça d`Osca -anomenat mercat d'Osca, 1876- el seu enclavament final, és aquest,  amb l'illa tancada dels carrers; Sant Jordi, Sant Medir, Càceres i Daoiz.

L’any 1991, es varen fer treballs de manteniment i a l’any 1990 i 1996 treballs estructurals, amb  una reforma del terra. L' any 2009 i també el 2010 es quant es farà una restauració integra. Aquestes obres estàn previstes acabar-les l’any 2012. La carpa del Mercat es troba en aquets moments a la Rambla de Badal.

... a veure Xurriaca... vine cap aquí..., que et poso el sac amb  la cebada i  t'he afluixaré el bridó una mica... així... i t'ha apartaré el ramal... a veure ... molt millor... per que puguis menjar més bé ...

Com anècdota final, aquest mercat està molt ben protegit per tots els carrers dels “sants” que el protegeixen al seu voltant … Carrer de Sant Jordi, cavaller i aventurer que fou, i també protector de les terres dels més febles, Carrer de Sant Medir, pagés català i que conreava les seves terres a Sant Cugat i, dins del mercat, protegint-ho tot plegat, Sant Bartomeu, patró de Sants.

…a veure que ens ha posat la mestressa a la carmanyola per dinar…?

.-Pollastre a la farigola acompanyat amb patates.-

Ingredients: (per a 4 persones)

1 Pollastre tallat a quartos
    o pit de pollastre tallat a daus.
Unes branquetes de farigola.
1 Ceba.
1 Kilo de patates.
1 Pebrot vermell.
1 Pebrot verd.
Farina (per arrebosar).
1 copeta de conyac.
Un grapat de pèssols.
Sal i pebre.

Preparació:
Agafarem el pollastre el salpabrerem i un cop enferinat el passarem per la paella i el reservarem, un cop estigui fregit. Bollirem les patates.
Bollirem la branca de la farigola amb una micona d’aigua, durant una estona. Mentrestant, a la mateixa cassola de terrissa que hem fet el pollastre, tallarem els dos pebrots – el vermell i el verd- ben petits i al cap d’una estona, posarem la ceba que ens quedi tot ben sofregit, posarem el pollastre a dins de la cassola, la copeta de conyac i ho cobrirem amb el caldo obtingut de la farigola, junt amb una culleredeta de farina per tal de que la salsa quedi una micona més espessa, ho remanarem una micona, i deixarem que es faci 30 minuts a foc baix, 10 minuts abans d’acabar l’hi posarem el grapat de pèssols.
Ho servirem calent, acompanyat amb les patates bullides i la salsa a part.

Vinga Xurriaca marxem cap el tros…, que per avui hi ha ens hem guanyat el dinar…arri…¡¡

(*) Totes les expressions posades en aquest “post” son extretes del llibre del senyó Miquel Pont; L’abecedari del pagés, de l’Editorial Proa, Un llibre que per ordre alfabètic, podem trobar-hi més de 300 entrades, totes elles relacionades amb el món rural i el de la pagesía; noms dels estris de la casa, dels aparells per anar a segar i batre, de les eines del cam, mides de longitud, per mesurar el líquids…a tall d’exemple, és molt curiós, trovar-hi l’olla d’escalfar l’aigua, que es trova junt a la llar de foc i on en el seu voltant si troven més de 25 noms diferents d’estris i ferros, per aguantar dita olla.

Dedico aquest « post » a la Glória i el Josep de; El café de nit, per coneixa tant i tant bé aquest barri; per trepitxar-lo, per viure’l, per fer-hi pinya i per donar-nos a coneixa també, aquestes receptes tant arrelades a la terra, al igual que també per les escapades, per  les receptes de cuines i les cróniques d’òpera que ens comenteu sempre en el vostre bloc. El café de nit.

Moltes gràcies Glória i Josep¡¡.

 Ah..., i si voleu saber  més del barri de Sants i la seva gent, trapitgeu aquí, doncs l'Agus i el seu blog; Memória de Sants, us en poden explicar tot un munt. 

Els segadors. Les menges dels segadors.

La Collita
Pieter Brueghel el  Vell, 1565.
Oli sobre fusta
Museo Metropolitan de Nueva York

 La Migdiada.
Vincent van Gogh 1890
Oli sobre tela
Museo d'Orsay de París.

L’onze de setembre de 1714, fou la caiguda de Barcelona en mans de Felip V, i per tant, la pèrdua de tots els privilegis del poble català. Catalunya quedava en mans borbòniques… i els camps… en mans dels segadors.

El fet de segar els camps, mai havia estat una bona feina, doncs, moltes vegades ja fos per culpa de les males collites, o bé fos per uns mals anys de poques pluges, al igual que els saquejos de les terres entre els bàndols rivals per part dels senyors feudals, els abusos dels impostos, o la pesta del juny de 1348 i la de l’any 1589, -amb més de 11.000 morts a Barcelona, i que també allargaven les males collites-, deixaven aquesta feina en mans dels segadors, que eren els que recollien el que trobaven en els camps després de tots aquests infortunis.

Malgrat tots aquests infortunis, els segadors tenien que menjar i alimentar-se, per tal de poder fer la feina de segar els camps i tenir les forces necessàries que els ajudessin a continuar, perquè molta més gent, també, pogués fer-ho. Recollit dels llocs esmentats, aquí en teniu uns exemples:

A Avià –Berguedà- en els programes de les festes del Segar i el Batre (segon/tercer diumenge de juliol) recollit i explicat per la gent gran del poble, ens diuen que, mentre duraven les feines del segar, els segadors llogats per a tal fi, molts d’ells, eren convidats a les cases dels propietaris, i aquests, donaven i repartien les millors viandes i menges que tenien a la casa per els segadors, doncs l’esforç de fer aquestes feines del segar, eren molt elevades i el segar, en ple mes de juny, (i també el juliol i l’agost), encara ho feia molt més complicat, per tant…, sembla ser, que la lògica de menjar bé, s’imposava. Una de les menges seleccionades era, la tupina. La tupina eren trossos de carn de porc o d’altres animals cuits i confitats en oli o llard. Servia per conservar la carn que actualment es congela. Malgrat tot, –segueixen explicant els programes de festes del Segar i el Batre-, molts d’aquests segadors no aguantaven les altes temperatures d’aquesta estació i queien aplomats al terra. Anys 1950 fins arribar el 60.

(*) A la Segarra; capital Cervera, el cultiu del blat, molt arrelat en aquesta comarca, està documentat des de el segle XVIII. En aquesta comarca els anys 1950 fins arribar els anys 60 les colles de segadors, havien arribat a ser de més de 300 persones, i els camps de blat superaven les 15.000 hectàrees. L’any 1999 el conreu de blat a la comarca, era de 10.142 hectàrees -Per fer-nos una idea, una hectàrea és l’equivalent a les mides de dos camps de futbol, aproximadament. (0,01km2 = 10.000 m2)-
 Però bé, no sortim d’estudi i continuem amb les menges dels segadors. Les menges que es buscaven els segadors d’aquesta comarca per anar a segar, tenien que ser consistents i que no es fessin malbé. Un d’aquests aliments era, el donegal, que era botifarra, blanca o negra segons la composició de l’embotit (amb sang o sense), de carns bones, que es fa amb el budell gros del porc dit també bisbe i que, una vegada bullit, es pot guardar molt de temps. El mandongo, que eren les carns que un cop s’havia fet la matança del porc, s’elaborava dita carn per triturar-la i fer-ne les botifarres, llonganisses... Un altre menja eren els llardons, que són residus del sagí que no es dissolen, i queden com a grumolls sòlids. Se’n fan les coques de llardons i rebosteria. El pa, el vi i l’aigua que acompanyaven tots aquests àpats i que corria de mà en mà, dins de les botes i els càntirs -també anomenats sillons a les Terres de Ponent-,  mentre feien les parades obligatòries per tal de tornar agafar forces, ...i després de totes aquestes menges, tot plegat es remullava amb el malta, que era el resultat de barrejar amb l’ordi torrat en una paella o torradora i mòlt amb el molinet, que hom beu com a infusió en substitució del cafè. S’aprofitava diverses vegades fent-lo bullir i colant-lo amb una mitja o mitjó. Un altre sistema era col.locar la malta molturada dins la mitja i, quan l’aigua començava a bullir, s’hi col.locava a dins. És anomenat cafè de pobre.

A Centelles, -Osona- podeu llegir, extret del llibre de Llorenç Ferrer; La vida rural a Catalunya,
Angle Editorial, els horaris i els àpats dels segadors.

A les 4 començar. Abans, l’aiguardent i el vi (barrejat dintre del vas) quasi tots, barrejat amb un carquinyoli. A dos quarts de 5 a segar. A les 6, esmorzar (sopa, mongeta i un tall de botifarra o llomillo o truita). A les 7, beure vi. A les 8, tornar a beure vi. A les 9 hores, berenar o fer beguda : arròs amb conill o patates amb costella. A les 10, beure vi. A les 11, beure un galeto i vi. A les 12 dinar: escudella i doble. A la 1, l’aiguardent. A les 2, la mel i vi (amb pa). A les 3, beure (pa i vi). A les 4, berenar : arròs amb conill o un tall de carn amanit. A les 5, beure. A les 6, beure. A les 7, les torrades amb all i oli i l’aiguardent. A les 8, plegar. A dos quarts de 9, sopar a la casa.

(*) Dono les gràcies el senyor Miquel Pont, nescut a Cervera (1936) i pagès de tota la vida, per la informació facilitada en la composició d’aquest “post”.
El senyor Miquel Pont, és autor dels llibres; Les feines de la bella pagesia -2000- Quatre edicions.
Calendari dels vells oficis -2002-.Vocabulari del pagès -2005-
Tots els llibres han estat publicats per; Edicions Proa.

(blocaires, que tingueu una bona diada!!)