Aquesta vegada me’n vaig anar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a veure; El jardí dels cinc arbres, nom que Salvador Espriu anomenava el petit pati de la casa dels seus estiueigs a Arenys. Un passeig per Sinera transformació de la seva Arenys d’infantesa, i és aquí on obra el jardí dels cinc arbres, el pati de la casa familiar, única pàtria ideal i perduda d’ Espriu. Aquest pati rebrà la visita dels habitants mítics del poble.
L’obra dirigida per Joan Ollé posa en escena una adaptació escènica de textos narratius i poètics –cap de teatral- de Salvador Espriu, en la aproximació del seu 25é aniversari de la seva mort . Començar el dia en aquest jardí i veure tots el personatges passejant-hi, observar els jocs dels nens; mirar com els boixets de les mans destres van formant dibuixos al voltant de tots aquests personatges que hi van passant , al igual que passa la Semana Santa ... i també el mateix Espriu disfressat de Salom lúdic i nihilista com pocs:
Em dic Salom, fill de Sinera.
Contemplo el buit, mirant enrere.
I, temps enllà, només m’espera
desert, tristor d’hora darrera.
Mai no m’ha entès ningú
perquè sempre parlo
del meu món perdut.
Llàstima que l’obra hi ha s’ha acabat, la durada ha estat curta. La meva intenció hagués estat –i ho dic de debò- tornar-la a veure un altre cop, l’últim dia fou el 25 de novembre, m’he quedat amb les ganes de poder dir: Un altre Espriu, si us plau... peró bé, em quedo amb el que he vist que aixó no m’ho treu ningú i escoltaré –si així ho voleu- junt amb tots vosaltres aquest poema de Salvador Espriu musicat per Raimon.
Endinsem-nos en aquest jardí i que ens envoltin les seves essències¡¡.
(blocaires bona passejada també)
