Els embotits de Catalunya. Un gran rebost.

29 de desembre de 2010


Matança del Porc.


 Antiga màquina per a fer la carn picada i els embotits.
    
 Llibre; els embotits de Catalunya.

 Assortit d'embotits catalans, acompanyats amb magrana.

La matança del porc, sempre ha estat molt unida al poble català, consta que el ibers –proves documentades-dins els estudis fets en els seus poblats, s’el.logiaven dels pernils  que feien a la Cerdanya.

   A l’Edat Mitjana; Francesc Eximenis ( Girona-1332 Perpinyà-1409) Va escriure, el primer manual a Europa sobre bones maneres a taula, vins i gastronomia, titulat; Com usar bé de beure e menjar, i molts dels seus derivats són la base de l’alimentació popular. També en els receptaris medievals del Llibre de Sent Sovi (s. XIV) el Llibre de coch, del Mestre Robert (segle XV) els productes del porc –cansalades i d’altres- apareixen utilitzats ampliament.

   A l’època barroca, els embotits i altres derivats del porc apareixen citats en els recetaris escrits per monjos, i des del segle XIX fins avui formen part dels receptaris tradicionals.

   És a la pagesía a finals del segle XIX  principis del segle XX on els mesovers engraixaven un porc –potser dos- per consum propi, alimentan-l’ho des de naps bullits, restes de menjars; patates, cols, llegums, fruites, verdures... Encara que engraixar un porc necessitava un manteniment, i no tothom ho podía fer-ho.

   Si em permeteu una comparació, al porc, els mesovers, els hi donaven els productes esmentats, al igual com feiem de petits nosaltres amb les monedes que ens donaven tot fent guardiola amb aquell porquet de fang. Nosaltres algún día teniem alguna moneda extra –d'aniversari, sant, décima de Nadal... té engreixa el porquet... -em dia la meva iaia- i jo,tirava les monedes al porquet. Els mesovers quant tenien sobres de menjars rebutjats ho donaven als porcs, engraixant-los, per poder tenir un bon rebost durant tot l’any, al menys amb aquesta intenció, els hi donaven.
   Un cop “trencat” el porc, per a nosaltres era anar a comprar caramels, El TBO i alguna baldufa  amb el fil de "piano" -tal com el coneixiem aquest tipus de fil per fer ballar la baldufa- i una moneda foradada (0,50 céntims) que posavem al final de dit  fil per fer de "tope" al tirar la baldufa i  que, feiem bronzir, si era d'alzina...  Peró per el mesover, era el resultat de tot un any per treure bones peces per fer-hi els embotits que podíen ser d’un resultat mes o menys atractiu.

   A partir d’aquí entraven les mocaderes. Les mocaderes que, amb el bon tarannà popular, eren senyores que anaven per les cases de pagés o les que ja hi havía adosades al poble, tot fent gala del material que portaven al damunt i embol.licats curosament dins el mocador de fer farcells, treien els seus ganivets que, tot afilant-los amb una petita mola que portaven i fregats amb una llimona, o taronja amarga netejaven els budells del porc i treien la moca de dins, després triaven les carns per fercir els embutits, deixant-les preparades per després, tota la família ajudaven a elaborar els productes que menjarien durant tot l’any, per tenir-los penjats al rebost de casa seva.

   Avui en día, aquets costums s’han perdut, a canvi tenim bones cansaladeríes i xarcuteries -del francés charcuterie, que vol dir "carn cuita"- al igual que bons mestres artesans amb productes del porc i els seus derivats, que han substituit aquets vells oficis. Productes frescos, carns magres, embotits de tota mena; catalana, bisbes, botifarres… i perqué no¡, una taula de tots aquets embotits elaborats artesanalment, per tal de celebrar algún esdeveniment (aniversaris, sants, sopars de família o amics...) i poguer assaborir tots aquets productes acompanyats també d’un bon vi o cervesa, sense oblidar el pa amb tomàquet i uns bons talls de pernil.

   Un exemple molt il.lustrat és aquest llibre que, amb el nom de Els embotits de Catalunya, editat pel Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural Edicions 62  ens dóna a coneixa tots aquets productes que surtits del porc s'han elaborat d'una manera artesanal i amb el pas del temps, s’han anat acoplant en els nous temps. Fent referencia histórica i cronológica, les qualitats de les carns, l’el.laboració i processos de producció, acabant amb un glossari de paraules utilitzades, de dits embotits, a les diferents comarques catalanes. A tall personal m’ha fet molta gràcia la paraula del glosari; El devantal de les pagesses, que és l’epipló del porc conegut també com a tel o tela de fetge o mantellina.

Un bon llibre per coneixa l’história dels embotits, la regulació que es porta i el glosari – que he esmentat- de dits embotits. I a la vegada també un bon regal per aquets dies de Reis, tot provant-ho –per qué no- amb una bona taula d’aquets embotits artesanals molts d’ells amb una llarga tradició familiar i moltes d’elles centenaries.

  Dites populars sobre la matança del porc:
  
   Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi.
            (Sant Martí 11 de novembre)

   La bona vella, mai mata el porc en lluna vella.

   Mata el porc en el creixent i cada tall en valdrà per cent;
mata el porc en quart minvant, tot seran ossos i sang.

El dimarts duu mala sort, ni casis filles ni matis porc.

Si vols passar un bon gener, tingues un porc al saler.

El porc mort pel febrer, no sala bé.

(Blocaires bona lectura, que vagi de gust i que tingueu un bon any¡¡)

greixonera eivissenca

18 de desembre de 2010

 graixonera eivissenca
   Quasi he fet un "copiar i pegar" al veure aquesta graixonera eivisenca de la Gemma de la cuina de casa, al veure-la no m'ho he pensat dues vegades i abans de que quedes a pendents us la presento.


 Ingredients: (per a 6/8 persones)

2 Ensaimades Petites
5 Ous
200 de llet
200 de sucre
400 g de brossat o mató
150 g de farina d'ametlla torrada
100 ml. de licor d'herbes dolces o anís
Ratlladura d'una llimona.
Canyella en pols.

Preparació:
   Trossejar petites les ensaimades i posarles en remull amb la llet.  Batre els ous i barrejar-los amb el mató. Afegir la resta d'ingredients i finalment les ensaimades remullades. Abocar la barreja dins una graixonera i cour-ho 45 minuts al forn a 170º.
   Deixar refredar i servir a temperatura ambient dins la mateixa graixonera.

     (blocaires que vagi de gust)

15 de desembre de 2010

 Denis Zhdanov.


  Federico Chopin; Sonata Nº 3 op. 58  (Denis Zhdanov)

El dia 14 de desembre el MNAC oferir el  concert a tots els amics del MNAC  per tal de felicitar les bones festes.  Dit concert va anar a càrrec de Denis Zhdanov, pianista ucrainés guanyador de la 56a edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona.

   El pograma escollit per a ell mateix fou; A. Soler, Sonata num. 39 en Re menor. A. Soler, Sonata num. 23 en  Re bemol major. Federico Chopin, Balada num.1 en Sol menor; Nocturno op. 48 núm. 1 en Do menor. I. Albéniz, El Puerto de "Ibèria".  I de  propina una tarantela de Chopin.
 

   Denis Zhdanov, va neixa a Ucraïna el 1988 estudiar a l'Académia Internacional de Piano d'Imola, i també a l'Acadèmia Nacional de Música d'Ucraina.
   Va començar la seva carrera internacional donant recitals i va debutar com a solista l'any 2007 en un recital a la ciutat polonesa de Lodz.
    A part de guanyar el Concurs Internacional de Piano Maria Canals, també ha guanyat nombrosos premis;
1er. Premi en el 7é Concurs Internacional de Piano per a Joves "Arthur Rubinstein". Premi especial en el 19e Concurs Internacional de Piano "Roma" 2009. Premi Chopin (Itàlia).
     Aquí us deixo amb el Sonata Nº 3 op. 58 de Chopin, interpretada per Denis Zhdanov.
     Encara que no ho sembli l'edat de 22 anys també existeix¡¡
    

Magdalenes amb dàtils i nous. Mercat d'Hostafrancs. L'Oàsi Urbà.

5 de desembre de 2010



Després de fer tota la rotonda per la Plaça d’Espanya a peu i trepitjar l’esfalts dels seus voltants, m’he endinsat cap a la carretera de la Bordeta, agradable sensació de benestar al veure els arbres dins aquest carrer, ombra espessa i amplia dels lladoners, (*) poguer caminar per aquest carrer, i arribar-se fins a la plaça Joan Corrades, que fou el promotor del barri de Hostafrancs. La ximenea, el vell mig de la plaça, ens recorda l’antiga fàbrica de Manufacturas Ceràmicas S.A., i que a finals del segle XX va desapareixa. En aquets moments a la plaça si poden veure, al igual que també si pot disfrutar d’una bona sombra; les tipuanes, arbres aquets, que quànt deixen anar les seves flors grogues dels arbres, es converteixen en un confetti vegetal, els lladoners,  el pissardi, les palmeres, els margallons... Enfilarse pel carrer de Hostafrancs de Sió, d’esquena a la ximenea i mirant cap a la plaça d’Espanya, si trova dit carrer, tot engalanat de pissardi, que ens passeja fins arribar al Mercat d'Hostafrancs, aquí, les magnólies amb les flors obertes,- encara que per pocs dies,- ens dona la benvinguda al mercat i després els lilàs amb les flors amb forma de tirabuixons de color morat, fan una munió de colors que acompanyen tot el voltant del mercat, junt amb els “encants” de les parades.

El nom del barri – i de retruc també el del mercat- l’hi posar el senyó Joan Corrades. El senyó Joan Corrades, comprar uns terrenys fora de les muralles de Barcelona. En aquets terrenys construir un hostal, per tal de que els viatgers quant arrivaben a Barcelona, poguessin fer nit al hostal, doncs molts d’ells es trovaben amb el portal tancat,-muralles de Barcelona- i, el portal més proper que tenien, era el portal de Sant Antoni.

El nom de l’hostal és deia; d’Hostafrancs, nom que l’hi posar per ser la població on va néixer el senyó Joan Corrades. Hostafrancs de Sió. (La Segarra)

  El Mercat d'Hostafrancs, va ser fundat l’any 1888 amb estructura de ferro i el tancament d’obra vista, format per una nau de tres cossos. L’arquitecta va ser Antoni Rovira i Trias, que també construir el
 Mercat de la Concepció, aquets dos mercats són “bessons” i construits al mateix any.

   Un plat per aquest mercat...?, doncs jo he pensat que després de fer una bona passejada per aquest "oàsi urbà" tot ple de lilàs, mangnólies,lladoners, plataners, tipuanes, pissardi, palmeres... dàtils... dolços... passtissería... que tal unes magdelenes de dàtils i nous... fa...? doncs si és així... som-hi¡¡

.- Magdalenes amb dàtils i nous.-

Ingredients: (per a 12 magdalenes, mida gran)

200 Grams de dàtils frescos o secs, sense os i trossejats.-
175 Grams de farina.-
115 Grams de sucre moreno.-
100 Grams de mantega.-
2 Ous poc batuts.-
1 Sobret de llevat en pols.-
Un grapat de nous.-
Sucre glas (per espolvorejar).

Elaboració:   Deixarem el forn a 210º. Engrassarem un motlle per a 12 magdalenes, amb mantega fosa o també amb una micona d’oli. Posarem un cassó al foc -i amb la mida d’una tassa- amb aigua calenta i a dins, hi posarem el dàtils, la mantega i el sucre moreno i ho remenarem a foc lent fins que la mantega quedi desfeta. Ho bullirem i ho retirarem del foc, fins que es refredi a temperatura ambient.
Tamisarem la farina en un atuell d’al.lumini, junt amb el llevat en pols i, afegirem els nous torrats a bocinets petits. Al vell mig hi posarem la barreja dels dàtils/mantega/sucre moreno/ junt amb els ous. Ho remenarem ben remenat, fins que els productes quedin ben units.
Col.locarem la barreja en un motlle per a magdalenes i amb una cullera, omplirem fins a tres quartes parts de la seva capacitat. Fornagarem durant 20 minuts -10 minuts si els motlles són de mida gran- i ho deixarem que es refredi i, abans de treure-les del motlle, les posarem a sobre d’unes graelles per tal que es refredin. Espolvorajarem amb sucre glas tamisat abans de servir i… tot seguit les provarem.
(Blocaires que vagi de gust¡)

(*) Si voleu saber més sobre els arbres de Barcelona podeu mirar-ho aquí.

Sopa de Poma.-

25 de novembre de 2010

 Sopa de Poma.

La pomera, és un dels arbres fruiters més conreats. Tal vegada potser per ser així, la poma també és una de les fruites que  té més receptes i prestacions a la cuina, aquesta n'és un exemple;  una sopa de poma, que per aquests dies, no va gens malament.

Ingredients: (per a 4 persones)

4 Pomes.
El suc i la pell ratllada d'una llimona.
1 Cullerada sopera de farina.
30 grams de mantega.
1/2 decilitre de vi blanc.
1 Canonet de canyella.
1 Bol de pa fregit.
Julivert.

Preparació:

Posarem el mig litre d'aigua dins una cassola. Afegirem les pomes tallades  petites, la canyella, el suc i també la pell de la llimona.
Quan comencin a desfer-se, les passarem pel braç electrònic.
Dins una cassola, barrejarem la farina al igual que la mantega, i ho barrejarem ben barrejat,  mullarem amb el vi.
 Quan  la  mescla estigui ben fina, afegirem la sopa tot remenant-la fins que arrenqui el bull. Retirarem del foc. Podem servir-la amb el bol del pa fregit i escampat amb  una mica de julivert.

   (blocaires que vagi de gust!!)

Robert Schumann: Somnis de joventut.-

15 de novembre de 2010

Robert Schumann  (1810-1856)

Ensueño. Robert Schumann. Intèrpret Anna Brenna


Encara que diuen, que val més tard que mai, no voldria acabar l'any, sense concloure amb una modesta dedicatòria, a aquest gran músic alemany que fou Robert Schumann que enguany celebra el seu segon centenari del seu naixement (1810-2010). Nascut a Zwickau –Sajonia- i considerat per molts, un dels compositors de més gran fama durant la primera meitat del segle XIX.

De temperament depressiu, el seu pare, llibreter i editor a Zwichau, va influir molt a les lectures del jove Robert, al igual que també va heretar el temperament depressiu, que marcaria tota la seva jovenívola vida.

Dos fets marcarien la seva vida considerablement; La seva germana Emilie, la qual va embogir i es va matar i poc després la mort del seu pare. (1826)

Alumne brillant dotat d’una gran sensibilitat i d’una intel·ligència molt desperta, els tretze anys es va dedicar a la literatura, fet que va creure que seria la seva vocació.

La seva mare, que era una entesa filharmònica, va enfrontar-lo molt aviat a tocar el piano, revelant-se com un alumne brillant, tal fou així que, a l’edat de dotze anys, escriuria un Salm per cor i orquestra, i els catorze anys, escriuria un assaig sobre l’estètica de la música.

Allunyat de la realitat, va trobar en els somnis, la sensibilitat necessària, potser, per escriure aquesta peça d’un poder de sentiment i romanticisme en estat pur. Reverière/ Ensueño/Somni.

Fou ingressat en un sanatori privat a prop de Bonn, on va morir el 29 de juliol de 1856 a l’edat de 46 anys. Fou enterrat al cementiri vell de Bonn.

Blocaires, mentre llegiu... escolteu...

La receta de la Paella Peruana.-

9 de novembre de 2010

Carmen Consuelo.-


 Paella amb la "Inca Kola".-



 Quant vaig està  el Perù, una de les condicions que em vaig marcar, va ser fer una paella per la familia que em va acollir. L'èxit obtingut de haver-la fet fou tant i tant enlairat que va haver-hi una segona repetició. Després de totplegat, la Carme Consol va dir-me que l'hi digues els ingredients, al igual que la manera de fer-la -que també va veure-la  i em va ajudar els díes que les vaig fer jo- per que  ella pogues realitzar-la en una que altra ocasió. Aquí en teniu el resultat d'aquesta més que meravellosa paella realitzada per la Carme Consol.
Jo l'únic que he fet, es passar la recepta i penjar-la al blog, al igual que també he  penjat les fotografies, enviades per ella. La P.D. també es d'ella.   


INGREDIENTES…..Paq pusaq nunakuna  (para  8 personas)

Ishkay pachak (200) gramos de charki (carne) de chipchi (pollo)
Ishkay pachak (200) gramos de charki (carne) de res 
Ishkay pachak (200) gramos de charki (carne) de cuchi (cerdo) "chancho"
Tawa (4) tazas de arroz arborio
Huk (1) pimiento  puka (rojo)  hatun (grande)
Iskay (2) zanahorias
½ k de alverjitas
Huk (1) Sibuylla (cebolla)
½ cabeza de Ajos
Pimienta
Aceite de oliva
Limón i  Uchu (aji)

Preparación:

     Dorar las charkikuna (carnes) en una paella , la  charki  (carne) de chipchi  (pollo), la   charki  (carne) de res, y la   charki  (carne) de cuchi (cerdo) bien condimentadas.. una vez fritas se saca y se reserva, en el mismo aceite se fríe el pimiento , luego se incorpora la  sybuilla, (cebolla) y el ajo , se sofríe a fuego lento .una vez bien dorados se incorporan las charkikuna (carnes) fritas, .las alverjitas y zanahoria previamente cocidas , se añade el arroz (por cada taza de arroz ,dos tazas de caldo de chipchi (pollo) o tambièn de wallpa (gallina) cuando se vea que el caldo se consume y haga el "chu chu" se le va echando mas caldo, hasta que esté bien cocido el arroz y aproximado de ishkay trun ka (20) minutos una vez que ya esté cocido luego se adorna con rodajas de limón y uchu  (aji) ,,,,,, no saben lo rico que es¡¡

P.D. Quiero dar las gràcias a Josepb. -menja de bacallà- por dejarme participar en su blog, con esta paella que hice para mi  ayllu (familia) y poderla celebrar con todos ustedes.   Ancha Alli ¡¡  (muy buena¡¡)
   Las palabras usadas son en Quechua, lengua que se habla en Perú, segunda lengua mas  hablada por mas de 10 millones de personas.  Dyusulpaa, sulpaa¡¡ (Gracias¡¡)

Xocolata Desfeta... feta paraula.-

5 de novembre de 2010

Joan Lluís-Lluís.-

 A punt per afegir-hi la lectura.

 Xocolata desfeta per fer-hi  brotxetes
 de mandarina i kiwi.



Variacions sobre un mateix tema, seria el nom que musicalment parlant es coneixeria aquest suculent llibre de Joan- Lluís Lluís. Xocolata desfeta (exercicis d’espill) i on, el relat principal comença així;

Com cada primer dijous de mes, un jove, va a prendre una xocolata desfeta al carrer de Petritxol. Una noia l’espera i, al crit de “Jo també sóc de Cassà de la Selva”, li clava un ganivet.

Aquesta escena serveix perquè Joan-Lluís Lluís, comenci a fer variacions sobre la mateixa història, amb un total de 123 formes diferents.

Com tota Xocolata desfeta, va acompanyada al final del volum, d’un making-of alfabètic per tal de trobar-hi a cada, relat, –la xocolata desfeta-  el seu, significat, -l’elaboració.-

Mentre llegim aquests relats, podem escoltar aquestes, Variacions sobre un mateix tema, interpretat per; Julian Bream amb variacions de Fernando Sor , sobre un tema de La Flauta Màgica de Mozart


També mentre escoltem i llegim, podem afegir tot assaborint aquests relats, una deliciosa tassa de xocolata desfeta… 


Xocolata desfeta… feta… paraula.

Relat: (per a 4 persones)

250 Grams de xocolata desfeta.- (Cacau)

Ingredients:

2 Gots de llet natural.-
1 Mandarina.-
1 Kiwi.-
Sucre (al gust).-
2 Palillos allargats, per fer la brotxeta.-

Elaboració:

Desfarem el relat amb els dos gots de llet, remenarem a foc templat fins que notem que es d’una finura suau i que hi podem col.locar-hi a dins els ingredients que hem volgut afegir-hi. La brotxeta, feta  dels grills de la mandarina i el  kiwi… naturalment, l’elaboració variarà depenent dels ingredients que hi vulguem posar



Blocaires; Aquest llibre, Xocolata desfeta, (calenta), tenim que prendre-la a poc a poc, per assaborir-la, i per no cremar-nos la llengua… que vagi de gust!!

L’edició d’aquest llibre és de; La Magrana i la primera edició del gener de 2010.

Ahh… i amb pa torrat…,  i amb plàtan ...o potser amb magrana..?

Peus de porc amb castanyes.

30 d’octubre de 2010


 Peus de porc amb castanyes.


Josep Pla, ens diu; Les muntanyes són les berruges del món… mirat des de aquesta perspectiva... potser sí, mirat des de les seves faldes tenim les mateixes muntanyes amb noms més bonics … Montserrat, Cadí, Montseny… El món ens ensenya, si ens endinsem en ell, les seves « berruges » de vida i de natura que es respira en el seu interior, i quant respirem a fons, hi trobem els seus fruits… aquesta és la sensació que m’ha donat al endinsar-me en El Montseny i, dins el seu nucli "berrugós", trobar-hi la població de Viladrau  -Osona- i, els seus fruits… Les Castanyes.


Viladrau ens endinsa els dies 23 i 24 de octubre- cap de setmana abans de la diada de Tots Sants-, a disfrutar d’aquets fruits que són les castanyes i és la tardor que com tota estació, hem de fer parada obligada d’un fruit que, es fa en aquest terme municipal. Repartides amb "la castanyada” popular, que es fa al centre del poble, la venda de castanyes, com també les caminades populars que es fan al voltant de Viladrau. Veure els castanyers –i tot el que els envolta- per poder sentir la bona salut i l’evolució d’aquets arbres originàris de l’Àsia, que formen aquest racó “berrugós” de món.
Jo, per la meva part, m’he tret les castanyes del foc i he volgut fer-vos aquest plat, que espero que us agradi.

Peus de porc amb castanyes.

Ingredients: (per a 4 persones)

4 Peus de porc (a mitats i bullits)
Castanyes (una vintena)
Caldo.
2 Cebes.
2 Pebrots (vermell i verd).
Encenalls de pernil.
Pèsols (opcional).
Sal i pebre.

  Preparació:

Tallarem les cebes ben petites i un cop estigui ben rossa, hi tirarem el pernil deixant que es cogi un xic. Totseguit i posarem el pebrot vermell i el verd,  deixant que es faci un bon sofregit. Agafarem els peus de porc i els posarem junts amb el sofregit, cobrirem els peus amb un caldo –aquest de la “foto” es fet amb un manat d’herbes i un os de l’espinada- salpebrerem. Agafarem quatre o cinc castanyes,- un cop torrades-, i l’hi treurem la primera pell, posant-les a la picadora, un cop desfetes les posarem dins del caldo, deixant que es faci totplegat uns 45 minuts, hi posarem la resta de les castanyes. Per últim hi posaren els pèsols. Rectificarem de sal i pebre si cal.

       (Blocaires; que vagi de gust i... que tingueu una bona "castanyada"¡¡)

"Llibrets" farcits

23 d’octubre de 2010


 "llibrets" farcits...


 ...amb pernil, formatge, prunes i,  arrebossades amb avellanes.


Una bona aposta estàn fent Els Mercats de Barcelona amb dits mercats, apropant als clients de tota la vida, els clients avituals, els de pas, els curiosos i el pùblic en general a participar amb el Mercat de Mercats que aquest cap de setmana des de el 22 de setembre fins el 24 al vespre, posen a disposició de tothom, amb aquesta amplia gamma de tonalitats que tè la Mediterrànea farcida de colors, olors i sabors per apreciar el ventall de resultats que si poden sentir, mès enllà de l’Avinguda de la Catedral -on estàn obvicades les carpes- amb mercats vinguts de Turí, Génova i Marsella.

Summeliers, restaurants, cuiners, tallers/cuines per infants, parades dels diferents mercats de Barcelona -40 mercats en total- activitats al voltant dels productes autòctens i frescos que ens dóna la terra, es troven en un ampli llibre farcit de propostes, tots ells, amb un control de qualitat amb tots els seus productes exposats, per disfrutar-los envoltats i acompanyats dels vins i caves catalans que si troven amb la seva denominació d’origen.

He trovat oportù, tot voltant per les parades i carpes de Mercat de Mercats fer aquets “Llibrets” farcits, doncs tenim la carn que en aquest cas és llom de porc –“llomillo”- farcit amb pernil ibèric, formatge, prunes i avellanes tots ells comprats dins aquest “llibre” que són les carpes i parades d’aquest Mercat de Mercats i tots els productes que hi ha són autòctons. El resultat és aquest:



Ingredients: (Per a 4 persones)

8 “Llibrets” de llom -“llomillo”- de porc.
150 Grams de prunes (sense pinyol).
200 Grams d’ avellanes.
8 Talls de pernil ibèric.
8 Talls de formatge per desfer.
2 Ous (per arrebossar)
Farina (per arrebossar)
Tomàquets (opcional)

Preparació:
Salpebrerem els “llibrets” i com si fos un entrepà, l’hi posarem el tall de pernil, el de formatge i untat amb les prunes per sobre i picat amb una micona de pols d’avellanes per damunt, juntarem els “llibrets” tot untant-los amb els ous batuts, la farina i per acabar amb la picada d’avellanes i els posarem al foc amb oli d’oliva, fins que veiem que estàn fets, per els dos cantons. Podem servir amb una amanida de tomàquets.

   (Blocaires que vagi de gust¡¡)

Llobarro a la Sal.

12 d’octubre de 2010

 Preparant el llobarro a la sal.

 "Afectes especials" de la sal.

 Treien la closca de sal.

 Servit amb un rajolí d'oli...

 ... i que vagi de gust¡¡


No heu sentit mai, a les pel.lícules aquella frase que diu; parla amb el meu advocat, o bé, parla amb el meu assessor d’imatge..., s’ens a dir en els protagonistes que fan de grans capitalistes o financers..., jo per la meva part, m’he montat la meva pel-licula i he parlat amb la meva peixatera... ... pose’m un llobarro per fer-ho a la sal... un plaer terranal, amb poc guió, amb un cost de producció poc elevat i amb grans beneficis per el paladar... val la pena no...?,  parlar amb la teva peixatera..., surt a compte...


Per fer aquest montatge culinari necessitarem: (Per a 4 persones)

1 Llobarro d’un kilo i mig.
2 kilos de Sal. (*)
1 micona de pebre, la pela d’una llimona, llorer...
Una micona d’oli.

La posada en escena, ho podem fer-ho així:

Posarem en una plata de forn, un llit de sal i acoixinarem el llobarro amb una la micona de pebre a dins del ventre –netejat- una micona de pebre,la pela de la llimona, el llorer... i acabarem de cobrir-lo amb la sal per sobre. Col.locarem el llobarro al forn a una temperatura de 220º graus, al voltant de 50 minuts, o quant veiem que la sal s’ha convertit en una closca forta i fosca. El traurem totseguit i amb l’ajut d’una cullera, donarem uns quants cops a la closca de la sal, i treurem el llobarro a punt per fer els filets i acompanyar-los amb un rajolí d’oli... fa?

(*) Per fer un llobarro d’un kilo, la quantitat de sal estimada és de 2 kilos. Aquesta sal, jo l’ha vaig anar a buscar en una droguería especialitzada –el meu adroguer-, però que de bensegur en firmes especialitzades en alimentació, no us serà gens complicat trobar-la.

El meu assessor d’imatge per aquest llobarro ha estat... blocaires que tingueu una bona "pel.lícula"...

Museu del Modernisme Català. L'Encert daurat.

7 d’octubre de 2010

Museu Modernista Català.

Un encert daurat, gaudir d'aquest Museu del Modernisme Català, a Barcelona. Poder disfrutar de totes aquestes peces, veure-les, sentir-les i viure-les en un espai on, el mateix museu és una obra modernista -Carrer Balmes 48-. Dissenyat per Enric Sagnier entre els anys 1902-1904  restaurada i adaptada perquè totes les peces que hi ha col.locades vagin de bracet formant una harmonia, amb la sensació de que quan el visitant entra, es troba passejant per una casa modernista. A la planta inferior, podem llegir els ulls del quadre de Antoni Utrillo titulat; Les filles de Trueta, oli sobre tela, i on en la intimitat, les dues germanes del quadre, ens presenten  obres de, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Josep Llimona, gaudint de les pintures, escultures i vitralls que hi són presents.

El modernisme a Catalunya, va ser un esclat que, malgrat el poc temps que va durar, va donar un esplendor amb una força imaginativa molt destacada... colònies tèxtils, edificis, cellers, cases particulars, mobles, joies... peces úniques per la seva imaginació i la seva màxima naturalitat amb les matèries primeres que es van fer servir per donar-li les formes... el totxo, la pedra, el ferro, el vidre, la fusta... i els diferents oficis que hi van treballar;  fusters, ebenistes, vitrallers, fonedors, ferrers, forjadors, guixaires, ceramistes... 

Un museu, que crec que val la pena tancar-se durant una estona i obrir l' imaginació per  poder veure com es vivia en aquest resplendor de  la Catalunya que va anar dels anys 1890, fins tocar sostre a finals del  1902.

(Blocaires, que tingueu una granada visita)

Per saber més d'aquest museu, trepitgeu aquí.

Flam de Ratafia.

30 de setembre de 2010

Flam amb ratafia.

Qui, no s’ha trobat alguna vegada, quan entra a l'ordinador i, més concretament en el correu electrònic… aquest e-mail, ha fet la volta al món quatre vegades… no trenquis la cadena i envia aquest e-mail a 5 amics que coneguis… si ho fas a 10 amics amb menys de 48 hores, rebràs una grata notícia…
 Aquesta és la sensació, que he sentit quan m’he trobat amb aquesta recepta del blog de la Gemma
-guspires que viatgen com el vent- que a la vegada el va trovar en el blog de Lovefood, i també la va penjar la Gemma de, -la cuina de casa,- i el van publicar, també, les cuineres de Sils

Jo l’he retingut unes quantes hores més, doncs, com guspires que m’han arribat a l’olfacte, l’he  exhalat i he sentit que, el nom del qual ve, és del francès ratafia, mot de les Antilles Franceses d’origen incert, probablement alteració de la fórmula llatina rata fiat (res) ‘sigui ratificada (la cosa, el pacte)’, pronunciada en fer un brindis en ocasió d’un conveni.

(*) Amb el temps aquest pacte, potser, es va convertir en compacte i la fórmula es va anar elevant amb les diferents herbes remeieres que, s’hi podien anar col.locant, -acompanyat amb l’aiguardent- tarongina, marialluïsa, menta, camamilla, espígol, farigola, llorer, flor de magraner, ginebró, ginesta, herba fetgera, escabiosa, orenga, pericó, til.la… i per els, Fruits i espècies; nous verdes, nou moscada, claus d’espècies, llimona, gingebre, canyella… a sol i serena, és el procediment que consisteix a exposar l’aiguardent -amb les herbes remeieres a dins- durant uns quants dies a la calor del dia i a la humitat i frescor de la nit… i perquè no s’ha dormi..., la lèxica també i té cabuda… xinxollar, remoure la garrafa mentre l’aiguardent –amb les herbes remeieres a dins- es troba a sol i serena… i per celebrar que aquesta ratafia està acabada -40 dies- podem brindar, també, amb una castanyeta, beguda elaborada amb la ratafia i llet.

Abans d’acabar i sense més embolcalls, i sense ganes de trencar la cadena, doncs, -potser hi ha tindreu ganes d’enviar-ho o potser de fer-ho- us dono la recepta d’aquest flam amb ratafia. Recepta extreta del blog de la Gemma -guspires que viatgen com el vent-

INGREDIENTS: (per a 6/8persones)

500 ml. de llet.
5 ous.
100 grs. de sucre.
200 ml. de ratafia.
Caramel líquid.

ELABORACIÓ:

Bullim la ratafia en un cassó fins que es redueixi a la meitat. Mentrestant fem un caramel líquid per posar en el fons del motlle tipus cake.  Un cop llesta la ratafia l’apartarem del foc i la reservem.
En el mateix cassó on hem reduït la ratafia hi posem la meitat de la llet amb el sucre i ho escalfem fins que el sucre s’hagi disolt.
En un bol hi posarem els ous, la llet freda, la ratafia i la llet calenta amb el sucre disolt, i batre bé amb un batedor. Buidar la mescla al motlle on hi tenim el caramel líquid i ho tapem amb paper d’alumini.
Es cou al forn, al bany maria, a 200º uns 45 minuts, procurant que l’aigua no bulli.
Proveu-la, realment el gust us sorprendrà i tindreu ganes de repetir-la segur. Bon profit!

(*) L’elaboració d’aquest “post”, està extret del cartell de la fira de La Ratafía, que es fa cada any a
 Santa Coloma de Farnés , -La Selva-  Enguany es fan els dies 6 i 7 d'octubre. No us perdeu aquest enllaç, i si podeu, no us perdeu la fira.
Ah… i si voleu saber més sobre les herbes remeieres, trapitgeu aquí.

Blocaires;… tindreu… una bona notícia…

Praga i Dresden dues ciutats de la bella Europa (2ª part i última)

24 de setembre de 2010


La nuvia venuda (polka)



Antonin Dvorak. Sinfonia nº9, coneguda com la  del Nou Món -1er moviment-
 Antonin Dvorak (1841-1904)



En aquesta segona part -com ja us vaig dir a la primera-  parlaré dels menjars i el plats més típics que es troben a la República Txeca i també de la seva  música, que crec que val la pena escoltar i gaudi... bé, si us assembla bé, comencarem.
Els plats de la cuina txeca, estàn basats amb plats d’un alt gust de sabors, i també amb un alt contingut de proteínes i grasses. Cal esmentar que a la república txeca la temperatura mitjana durant tot l’any és de 15º a 18º i els hiverns les temperatures poden baixar fins els 0º de mitjana. Les salses que acompanyen els plats, són també fortes i contundents, reafirmant els poders calórics d’aquets plats.

Sens cap dubte un dels plats més atractius de txéquia, és el gulash plat que tè els seus orígens en el imperi austro-húngar, popularitzat i escampat a tots els païssos veïns, considerat un plat casolà i a la vegada senzill, per els pocs marges d’errors que si poden produir, en la seva elaboració. La carn tant pot ser d’aviram, com de bou o també de vedella, -aquí s‘ha la coneix com a “carne de res”- la gràcia consisteix en deixar la carn ben malosa per després acompanyar-la amb la salsa contundent que l’acompanyarà, moltes vegades aquesta salsa serà acompanyada de boles de farina Knedlíky les quàls també són força premsades, per tal de poguer sucar la salsa.

Les sopes pensades pels dies de fred,-els hiverns ronden el Oº durant tota l’estació- consistents amb carns de “res” i caldos espessos, molts d’ells fets amb patates.

La xarcutería també tè un bon apartat dins de la cuina txeca, amb les salsitxes i ensalades de col fermentada i broquil amb salses contundents, tot plegat mollat amb la cervesa de molt bona qualitat i d’una graduació baixa al paladar i amb més de 450 variacions, és una de les begudes que acompanyen a quasi tots els plats de la cuina txeca.

A la plaça del ajuntament de Praga, si poden trobar gran variació de parades amb productes de xarcutería i també brotxetes amb pernil de Praga, aixó sí, sempre acompanyat amb una bona cervessa negra, d’un suau gust de pegadolça… deliciósa¡. Els txecs la consideren la beguda nacional.
Les celebracions amb els amics i grups a les tasques tradicionals txeques, són un bon lloc per assaborir  "complerts" d’aquesta mena. Els horaris a dites tasques són molt rigurosos.


Parlar de la música txeca, és sens cap dubte parlar de Bredick Smetana. Smetana fou un dels millors compositors que va saber pintar tots el colors de la seva nació, sense abosar de la música tradicional del seu paìs, però sí col.locant-hi petits esbosos de dita música, com balls populars i polkes, que, com aquesta de la seva òpera cómica; La núvia venuda, va saber col.locar-la a nivell internacional. (polka que podeu escoltar a sobre d'aquest escrit). Aquesta ópera escrita  en tres actes, fou estrenada a Praga el 30 de maig de 1866, va ser la referent de l’òpera txeca durant molts anys. L’obertura  d’aquesta òpera, moltes vegades,  s’interpreta com a peça de concert i els txecs l’escolten com  si fós un verdader himne.

Tot fent una micona d’história podem dir que, Bredick Smetana nèix el 2 de març de 1824, a Litomysl, (Bohemia). A l’edat de sis anys va donar els seus petits concerts. Tocava el piano i també el violí. L’any 1848 va fundar una escola, gràcies el preciat mecenes que va tenir; Franz Liszt. Va treballar com a profesor, director d’orquestra i músic de cambra. Una infecció de sifilis, l’hi afectà l’oïda deixant-lo sord, va tenir que deixar les funcions de director d’orquestra, (1874) dedicant-se de ple a la composició. Va morir el 12 de maig de 1884 a Praga, i aquest va ser el dia escollit per donar el toc de sortida dels concerts de
La Primavera de Praga que des de l’any 1946 se celebren en aquesta ciutat i s’allargen fins a principis de juny.

Un altre gran músic txec i fent una micona d’història directament, fou Antoni Dvorak que va nèixer a Nelahozeves , molt a prop de Praga el 8 de setembre de 1841.
L’any 1874 va obtenir una beca del govern austríac i tornaría a guanyar-la dues vegades més, els anys 1876 i 1877. En el jurat que les eveluava s’hi trovaba Johannes Bramhs que l’hi garantir  la seva amistat per sempre mes.Viatjar al Regne Unit en nou ocasions, Alemania, Rússia i marxar cap els Estats Units, on presumiblament els cants espirituals i la música popular d’aquest país i els ritmes aborigens nordamericans el varen inspirar a compondre la  que potser sería la seva més coneguda sinfonía, la Nº 9, coneguda com la del Nou Món, que aquí podeu escoltar -1er moviment- amb l’orquestra Filarmónica de Viena i dirigida per Herbert von Karajan.
Va rebre multitud de premis en vida. De gustos senzills i d’una gran humiltat tornar al seu país, on morir l'1 de maig de 1904 a Praga a l’edat de 62 anys.

Praga, tè tres teatres d’Opera; El Teatre dels Estats, Teatre Nacional i l`Òpera de Praga, -mireu les fotos a l’Slide- i que durant quasi tot l’any es pot gaudir d’aquets espectacles operístics a tots tres. Jo vaig tenir l’ocasió de poder veure en el Teatre dels Estats l’òpera estrenada en aquest teatre; Don Giovanni. Amb un exel.lent repartori tant de cantants com de ballarins. Martin Barta -Don Giovanni-; Adriana Kohutkova –Senyora Anna-; Otokar Klein –Don Ottavio-; Miloslav Podskalský –El comendador-... Una posada en escena molt apurada i a la vegada molt divertida, amb números força acrobàtics per part dels ballarins. Al final de la actuació –com es tradicional en aquest teatre- se l’hi dona el ram de flors el personatge més aplaudit, en aquella representació fou per; Otokar Klein –Don Ottavio-.

(Blocaires; escolteu i gaudiu d’aquesta passejada per Praga¡¡)

Arròs (paella) amb caps de costella i pollastre.

19 de setembre de 2010

Arrós amb caps de costella i pollastre.
    Aquesta vegada ha tocat fer un arrós acompanyat de caps de costella i pollastre, d’aquesta manera, és com a mí més m'agrada. Potser a molt estirar l’hi poso una micona de sepia o calamar, però amb poc tall, doncs disfruto molt més amb l’arrós i el sofregit que porta i que quedi caldós per sucar-hi el pa.
Doncs, si esteu servits?

Ingredients: (per 6 persones).

400 Grams d’arròs.
200 Grams de caps de costella.
200 Grams de pits de pollastre a daus.
1 ½ D’aigua (caldo o brou)
1 Pebrot vermell.
2 Cebes mitjanes de Figueres.
Un grapat de pèssols.
Sal.


Elaboració:

En una paella amb oli, hi tirarem els caps de costella i el pit de pollastre, quant estiguin rossets ho treurem de la paella, i ho reservarem. A la mateixa paella hi tirarem el pebrot vermell a quadrets petits, i el cap d’una estona l’hi tirarem les cebes, deixant-les fins que quedin caramelitzades. Tirarem l’arrós a la paella i seguidament, l’aigua (caldo o brou) i ho deixarem que es vagi couent fins arribar els só màgic del xup-xup, tirarem la sal i ho provarem. Seguidament l’hi posarem els caps de costella i els pits de pollastre que teniem reservats, el grapat de pèssols i ho deixarem 5 minuts més al foc. Apagarem el foc, i deixarem la paella tapada 5 minuts i tot seguit..., que vagi de gust blocaires¡¡

El Mercat de Sants. La terra per la terra.

11 de setembre de 2010

 Pollastre amb farigola.
Apunt per anar al Born...


      Vinga Xurriaca que ja és hora…, tranquila…, que sóc jo… sí, sí… encara és negra nit… peró ja ho saps de cada día… vinga som-hi… ara et posaré la manta… així… els arnesos… a veure… així…molt bé… bé…vinga ja estàs a punt… …goita Xurriaca… la mestressa ens ha preparat la carmanyola… bé… m’ho ha preparat per a mí…, doncs tú ja saps, que tens la doble ració de cebada… i també la ració de palla…

Arri…¡¡ …les peulles closques de l’euga començaren a marcar el pas monóton i buit en aquell paratge fosc, de cami cap a Barcelona per  després arribar-se fins el Mercat del Born… …oixque (*)… goita Xurriaca ja comença agafar forma el nostre mercat… ja no tindrem que aixecar-nos tant d’hora … i així no anar fins el Born i allà, poder vendre les nostres fruites i verdures… …i fet amb maons…i d’obra vista¡¡ … … que bé… la terra per la terra, Xurriaca…¡¡ bona feina… Ollà…vinga que encara ens queda un bon troç fins arribar-nos a Barcelona…

El Mercat de Sants fou inaugurat el 1913, i queda pales que en aquest mercat la seva estructura d’obra vista i la forma que va volguer donar-li l’arquitecta Pere Falqués i Urpí, -autor entre altres obres dels bancs-fanals del Passeig de Gràcia, i també del mercat Maigmó de Badalona, que es troba en aquets moments també  en restauració- és per tal de no oblidar la terra i així convertir-la per la terra. Els contraforts interiors muntats amb maons, remarquen la voluntat de reafirmar aquesta estructura per acabar amb el sostre, i amb la teulada i  també amb la façana fets de ceràmica i maó.

Encara que el Mercat en els seus  inicis es trovaba a la plaça d`Osca -anomenat mercat d'Osca, 1876- el seu enclavament final, és aquest,  amb l'illa tancada dels carrers; Sant Jordi, Sant Medir, Càceres i Daoiz.

L’any 1991, es varen fer treballs de manteniment i a l’any 1990 i 1996 treballs estructurals, amb  una reforma del terra. L' any 2009 i també el 2010 es quant es farà una restauració integra. Aquestes obres estàn previstes acabar-les l’any 2012. La carpa del Mercat es troba en aquets moments a la Rambla de Badal.

... a veure Xurriaca... vine cap aquí..., que et poso el sac amb  la cebada i  t'he afluixaré el bridó una mica... així... i t'ha apartaré el ramal... a veure ... molt millor... per que puguis menjar més bé ...

Com anècdota final, aquest mercat està molt ben protegit per tots els carrers dels “sants” que el protegeixen al seu voltant … Carrer de Sant Jordi, cavaller i aventurer que fou, i també protector de les terres dels més febles, Carrer de Sant Medir, pagés català i que conreava les seves terres a Sant Cugat i, dins del mercat, protegint-ho tot plegat, Sant Bartomeu, patró de Sants.

…a veure que ens ha posat la mestressa a la carmanyola per dinar…?

.-Pollastre a la farigola acompanyat amb patates.-

Ingredients: (per a 4 persones)

1 Pollastre tallat a quartos
    o pit de pollastre tallat a daus.
Unes branquetes de farigola.
1 Ceba.
1 Kilo de patates.
1 Pebrot vermell.
1 Pebrot verd.
Farina (per arrebosar).
1 copeta de conyac.
Un grapat de pèssols.
Sal i pebre.

Preparació:
Agafarem el pollastre el salpabrerem i un cop enferinat el passarem per la paella i el reservarem, un cop estigui fregit. Bollirem les patates.
Bollirem la branca de la farigola amb una micona d’aigua, durant una estona. Mentrestant, a la mateixa cassola de terrissa que hem fet el pollastre, tallarem els dos pebrots – el vermell i el verd- ben petits i al cap d’una estona, posarem la ceba que ens quedi tot ben sofregit, posarem el pollastre a dins de la cassola, la copeta de conyac i ho cobrirem amb el caldo obtingut de la farigola, junt amb una culleredeta de farina per tal de que la salsa quedi una micona més espessa, ho remanarem una micona, i deixarem que es faci 30 minuts a foc baix, 10 minuts abans d’acabar l’hi posarem el grapat de pèssols.
Ho servirem calent, acompanyat amb les patates bullides i la salsa a part.

Vinga Xurriaca marxem cap el tros…, que per avui hi ha ens hem guanyat el dinar…arri…¡¡

(*) Totes les expressions posades en aquest “post” son extretes del llibre del senyó Miquel Pont; L’abecedari del pagés, de l’Editorial Proa, Un llibre que per ordre alfabètic, podem trobar-hi més de 300 entrades, totes elles relacionades amb el món rural i el de la pagesía; noms dels estris de la casa, dels aparells per anar a segar i batre, de les eines del cam, mides de longitud, per mesurar el líquids…a tall d’exemple, és molt curiós, trovar-hi l’olla d’escalfar l’aigua, que es trova junt a la llar de foc i on en el seu voltant si troven més de 25 noms diferents d’estris i ferros, per aguantar dita olla.

Dedico aquest « post » a la Glória i el Josep de; El café de nit, per coneixa tant i tant bé aquest barri; per trepitxar-lo, per viure’l, per fer-hi pinya i per donar-nos a coneixa també, aquestes receptes tant arrelades a la terra, al igual que també per les escapades, per  les receptes de cuines i les cróniques d’òpera que ens comenteu sempre en el vostre bloc. El café de nit.
Moltes gràcies Glória i Josep¡¡.

 Ah..., i si voleu saber  més del barri de Sants i la seva gent, trapitgeu aquí, doncs l'Agus i el seu blog; Memória de Sants, us en poden explicar tot un munt. 

Els segadors. Les menges dels segadors.

4 de setembre de 2010

La Collita
Pieter Brueghel el  Vell, 1565.
Oli sobre fusta
Museo Metropolitan de Nueva York

 La Migdiada.
Vincent van Gogh 1890
Oli sobre tela
Museo d'Orsay de París.


L’onze de setembre de 1714, fou la caiguda de Barcelona en mans de Felip V, i per tant, la pèrdua de tots els privilegis del poble català. Catalunya quedava en mans borbòniques… i els camps… en mans dels segadors.

El fet de segar els camps, mai havia estat una bona feina, doncs, moltes vegades ja fos per culpa de les males collites, o bé fos per uns mals anys de poques pluges, al igual que els saquejos de les terres entre els bàndols rivals per part dels senyors feudals, els abusos dels impostos, o la pesta del juny de 1348 i la de l’any 1589, -amb més de 11.000 morts a Barcelona, i que també allargaven les males collites-, deixaven aquesta feina en mans dels segadors, que eren els que recollien el que trobaven en els camps després de tots aquests infortunis.

Malgrat tots aquests infortunis, els segadors tenien que menjar i alimentar-se, per tal de poder fer la feina de segar els camps i tenir les forces necessàries que els ajudessin a continuar, perquè molta més gent, també, pogués fer-ho. Recollit dels llocs esmentats, aquí en teniu uns exemples:

A Avià –Berguedà- en els programes de les festes del Segar i el Batre (segon/tercer diumenge de juliol) recollit i explicat per la gent gran del poble, ens diuen que, mentre duraven les feines del segar, els segadors llogats per a tal fi, molts d’ells, eren convidats a les cases dels propietaris, i aquests, donaven i repartien les millors viandes i menges que tenien a la casa per els segadors, doncs l’esforç de fer aquestes feines del segar, eren molt elevades i el segar, en ple mes de juny, (i també el juliol i l’agost), encara ho feia molt més complicat, per tant…, sembla ser, que la lògica de menjar bé, s’imposava. Una de les menges seleccionades era, la tupina. La tupina eren trossos de carn de porc o d’altres animals cuits i confitats en oli o llard. Servia per conservar la carn que actualment es congela. Malgrat tot, –segueixen explicant els programes de festes del Segar i el Batre-, molts d’aquests segadors no aguantaven les altes temperatures d’aquesta estació i queien aplomats al terra. Anys 1950 fins arribar el 60.

(*) A la Segarra; capital Cervera, el cultiu del blat, molt arrelat en aquesta comarca, està documentat des de el segle XVIII. En aquesta comarca els anys 1950 fins arribar els anys 60 les colles de segadors, havien arribat a ser de més de 300 persones, i els camps de blat superaven les 15.000 hectàrees. L’any 1999 el conreu de blat a la comarca, era de 10.142 hectàrees -Per fer-nos una idea, una hectàrea és l’equivalent a les mides de dos camps de futbol, aproximadament. (0,01km2 = 10.000 m2)-
 Però bé, no sortim d’estudi i continuem amb les menges dels segadors. Les menges que es buscaven els segadors d’aquesta comarca per anar a segar, tenien que ser consistents i que no es fessin malbé. Un d’aquests aliments era, el donegal, que era botifarra, blanca o negra segons la composició de l’embotit (amb sang o sense), de carns bones, que es fa amb el budell gros del porc dit també bisbe i que, una vegada bullit, es pot guardar molt de temps. El mandongo, que eren les carns que un cop s’havia fet la matança del porc, s’elaborava dita carn per triturar-la i fer-ne les botifarres, llonganisses... Un altre menja eren els llardons, que són residus del sagí que no es dissolen, i queden com a grumolls sòlids. Se’n fan les coques de llardons i rebosteria. El pa, el vi i l’aigua que acompanyaven tots aquests àpats i que corria de mà en mà, dins de les botes i els càntirs -també anomenats sillons a les Terres de Ponent-,  mentre feien les parades obligatòries per tal de tornar agafar forces, ...i després de totes aquestes menges, tot plegat es remullava amb el malta, que era el resultat de barrejar amb l’ordi torrat en una paella o torradora i mòlt amb el molinet, que hom beu com a infusió en substitució del cafè. S’aprofitava diverses vegades fent-lo bullir i colant-lo amb una mitja o mitjó. Un altre sistema era col.locar la malta molturada dins la mitja i, quan l’aigua començava a bullir, s’hi col.locava a dins. És anomenat cafè de pobre.

A Centelles, -Osona- podeu llegir, extret del llibre de Llorenç Ferrer; La vida rural a Catalunya,
Angle Editorial, els horaris i els àpats dels segadors.

A les 4 començar. Abans, l’aiguardent i el vi (barrejat dintre del vas) quasi tots, barrejat amb un carquinyoli. A dos quarts de 5 a segar. A les 6, esmorzar (sopa, mongeta i un tall de botifarra o llomillo o truita). A les 7, beure vi. A les 8, tornar a beure vi. A les 9 hores, berenar o fer beguda : arròs amb conill o patates amb costella. A les 10, beure vi. A les 11, beure un galeto i vi. A les 12 dinar: escudella i doble. A la 1, l’aiguardent. A les 2, la mel i vi (amb pa). A les 3, beure (pa i vi). A les 4, berenar : arròs amb conill o un tall de carn amanit. A les 5, beure. A les 6, beure. A les 7, les torrades amb all i oli i l’aiguardent. A les 8, plegar. A dos quarts de 9, sopar a la casa.

(*) Dono les gràcies el senyor Miquel Pont, nescut a Cervera (1936) i pagès de tota la vida, per la informació facilitada en la composició d’aquest “post”.
El senyor Miquel Pont, és autor dels llibres; Les feines de la bella pagesia -2000- Quatre edicions.
Calendari dels vells oficis -2002-.Vocabulari del pagès -2005-
Tots els llibres han estat publicats per; Edicions Proa.

(blocaires, que tingueu una bona diada!!)

Pessigada de Peres.

29 d’agost de 2010

Una pessigada...

...i una altra

No, no… no és cap pastís de pa de pessic…, aquesta pessigada d’aquest meravellós pastís fet de peres, que potser sí que, de pessigada amb pessigada se'n fa una gran gambada… és un pastís que, en el moment de tallar un bocí, continuarà un altre pessigada i potser un altre… i així fins que s’acabi… amb una gran seguretat que, podem acompanyar aquesta pessigada en una festa d’aniversari, o algun sant, o un diumenge per acabar de dinar o per què no…? perquè avui, és avui… i que de ben segur s’esgotarà, fins acabar existències… què… ho… provem…, doncs si és així... som-hi!!

Ingredients:    (per a 6/8 persones)
Un kilo de peres. (tallades a daus i a discs)
150 Grams de sucre.
20 Grams de mantega (per untar el motlle)
2 Ous.
Un paquet de pasta trencada (quebrada)
Una tassa i mitja de nata. (35%)
Una pessigada de canyella en pols.
Un altre pessigada de pebre fresc molgut.

Preparació:

Aplanarem amb el corró de fusta la pasta, l’estirarem de forma circular de manera que quedi d’un espessor de quatre mil.límetres aproximadament. Untarem un motlle amb mantega i també l’enfarinarem, col.locant la massa a sobre del motlle i ho deixarem que cobreixi les vores internes. Calentarem el forn a temperatura moderada.

Pelarem les peres i les tallarem en forma de daus. En un atuell hi posarem la nata, el sucre i els ous, afegirem la pessigada de pebre fresc i també la pessigada de canyella en pols, tot plegat ho remanarem. Tirarem els daus de peres a sobre de la massa, ho cobrirem amb la barreja obtinguda de; nata/sucre/ous/i les pessigades de pebre fresc i també de la canyella. Per sobre l’hi posarem talls de peres, tallades a discs. Ho posarem al forn i ho deixarem coure al voltant d’una hora.

Tant ho podem servir tebi com fred. (blocaires que vagi de gust¡¡)

Peres Farcides, amb un punt de picant.

21 d’agost de 2010

 Peres Farcides...

...amb un punt de picant.

M’ha semblat força oportú, per a l’estació que estem i a la vegada diferent per trencar una micona, el fet de menjar fruita com a postres, doncs aquestes peres naturals, tant podem menjar-les com un aperitiu com també, com un entrant. Un plat on les peres són les protagonistes i la seva elaboració és força senzilla i sense cap grau de dificultat. Un plat on l’amfitrió, amb aquestes peres, pot quedar d’allò tant i tant bé davant dels seus convidats. 

Una recepta trobada en els llibres de cuina, de la meva mare.

Ingredients: (per a 4 persones)

4 Peres.-
1 Llimona ( el suc).
150 Grams de formatge fresc (mató o Burgos)
1 Culleradeta de maionesa.-
1 Culleradeta de mostassa (opcional)
½ got de conyac.-
Un grapat de nous pelats.- ( o fruits secs, per adornar)
Fulles d’escarola.-
Sal i pebre.-


Preparació:

Traurem la pell de les peres i tot seguit les tallarem per la meitat, amb compte i amb una culleradeta, traurem la part carnosa de dins. Les mullarem amb el suc de la llimona i tot seguit les reservarem. 

En un atuell d’alumini, barrejarem el formatge fresc, la maionesa, la mostassa, el mig got de conyac, els trossets de pera que hem tret al buidar-les, la sal i el pebre i ho barrejarem ben barrejat. Omplirem les meitats de les peres amb aquesta salsa i ho adornarem per sobre amb mitges meitats de nous.
En un plat, posarem fulles d’escarola formant un llit, i a sobre, les peres farcides.

Ho deixarem a la nevera fins el moment de servir. (blocaires que vagi de gust¡)