Els segadors. Les menges dels segadors.

La Collita
Pieter Brueghel el  Vell, 1565.
Oli sobre fusta
Museo Metropolitan de Nueva York

 La Migdiada.
Vincent van Gogh 1890
Oli sobre tela
Museo d'Orsay de París.

L’onze de setembre de 1714, fou la caiguda de Barcelona en mans de Felip V, i per tant, la pèrdua de tots els privilegis del poble català. Catalunya quedava en mans borbòniques… i els camps… en mans dels segadors.

El fet de segar els camps, mai havia estat una bona feina, doncs, moltes vegades ja fos per culpa de les males collites, o bé fos per uns mals anys de poques pluges, al igual que els saquejos de les terres entre els bàndols rivals per part dels senyors feudals, els abusos dels impostos, o la pesta del juny de 1348 i la de l’any 1589, -amb més de 11.000 morts a Barcelona, i que també allargaven les males collites-, deixaven aquesta feina en mans dels segadors, que eren els que recollien el que trobaven en els camps després de tots aquests infortunis.

Malgrat tots aquests infortunis, els segadors tenien que menjar i alimentar-se, per tal de poder fer la feina de segar els camps i tenir les forces necessàries que els ajudessin a continuar, perquè molta més gent, també, pogués fer-ho. Recollit dels llocs esmentats, aquí en teniu uns exemples:

A Avià –Berguedà- en els programes de les festes del Segar i el Batre (segon/tercer diumenge de juliol) recollit i explicat per la gent gran del poble, ens diuen que, mentre duraven les feines del segar, els segadors llogats per a tal fi, molts d’ells, eren convidats a les cases dels propietaris, i aquests, donaven i repartien les millors viandes i menges que tenien a la casa per els segadors, doncs l’esforç de fer aquestes feines del segar, eren molt elevades i el segar, en ple mes de juny, (i també el juliol i l’agost), encara ho feia molt més complicat, per tant…, sembla ser, que la lògica de menjar bé, s’imposava. Una de les menges seleccionades era, la tupina. La tupina eren trossos de carn de porc o d’altres animals cuits i confitats en oli o llard. Servia per conservar la carn que actualment es congela. Malgrat tot, –segueixen explicant els programes de festes del Segar i el Batre-, molts d’aquests segadors no aguantaven les altes temperatures d’aquesta estació i queien aplomats al terra. Anys 1950 fins arribar el 60.

(*) A la Segarra; capital Cervera, el cultiu del blat, molt arrelat en aquesta comarca, està documentat des de el segle XVIII. En aquesta comarca els anys 1950 fins arribar els anys 60 les colles de segadors, havien arribat a ser de més de 300 persones, i els camps de blat superaven les 15.000 hectàrees. L’any 1999 el conreu de blat a la comarca, era de 10.142 hectàrees -Per fer-nos una idea, una hectàrea és l’equivalent a les mides de dos camps de futbol, aproximadament. (0,01km2 = 10.000 m2)-
 Però bé, no sortim d’estudi i continuem amb les menges dels segadors. Les menges que es buscaven els segadors d’aquesta comarca per anar a segar, tenien que ser consistents i que no es fessin malbé. Un d’aquests aliments era, el donegal, que era botifarra, blanca o negra segons la composició de l’embotit (amb sang o sense), de carns bones, que es fa amb el budell gros del porc dit també bisbe i que, una vegada bullit, es pot guardar molt de temps. El mandongo, que eren les carns que un cop s’havia fet la matança del porc, s’elaborava dita carn per triturar-la i fer-ne les botifarres, llonganisses... Un altre menja eren els llardons, que són residus del sagí que no es dissolen, i queden com a grumolls sòlids. Se’n fan les coques de llardons i rebosteria. El pa, el vi i l’aigua que acompanyaven tots aquests àpats i que corria de mà en mà, dins de les botes i els càntirs -també anomenats sillons a les Terres de Ponent-,  mentre feien les parades obligatòries per tal de tornar agafar forces, ...i després de totes aquestes menges, tot plegat es remullava amb el malta, que era el resultat de barrejar amb l’ordi torrat en una paella o torradora i mòlt amb el molinet, que hom beu com a infusió en substitució del cafè. S’aprofitava diverses vegades fent-lo bullir i colant-lo amb una mitja o mitjó. Un altre sistema era col.locar la malta molturada dins la mitja i, quan l’aigua començava a bullir, s’hi col.locava a dins. És anomenat cafè de pobre.

A Centelles, -Osona- podeu llegir, extret del llibre de Llorenç Ferrer; La vida rural a Catalunya,
Angle Editorial, els horaris i els àpats dels segadors.

A les 4 començar. Abans, l’aiguardent i el vi (barrejat dintre del vas) quasi tots, barrejat amb un carquinyoli. A dos quarts de 5 a segar. A les 6, esmorzar (sopa, mongeta i un tall de botifarra o llomillo o truita). A les 7, beure vi. A les 8, tornar a beure vi. A les 9 hores, berenar o fer beguda : arròs amb conill o patates amb costella. A les 10, beure vi. A les 11, beure un galeto i vi. A les 12 dinar: escudella i doble. A la 1, l’aiguardent. A les 2, la mel i vi (amb pa). A les 3, beure (pa i vi). A les 4, berenar : arròs amb conill o un tall de carn amanit. A les 5, beure. A les 6, beure. A les 7, les torrades amb all i oli i l’aiguardent. A les 8, plegar. A dos quarts de 9, sopar a la casa.

(*) Dono les gràcies el senyor Miquel Pont, nescut a Cervera (1936) i pagès de tota la vida, per la informació facilitada en la composició d’aquest “post”.
El senyor Miquel Pont, és autor dels llibres; Les feines de la bella pagesia -2000- Quatre edicions.
Calendari dels vells oficis -2002-.Vocabulari del pagès -2005-
Tots els llibres han estat publicats per; Edicions Proa.

(blocaires, que tingueu una bona diada!!)