FREDERIC CHOPIN.- L'HOME TALENT. (1ª part).

.-Bicentanari del seu neixament.-

(L'única fotografia coneguda de Frédéric Chopin, presa per Louis-Auguste Bisson el 1849)

Home de talent; impressionable; físicament dèbil; i d’esperit retingut.
Un gran talent sens cap dubte, doncs a l’edat de 15 anys ja va escriure el seu primer Rondó Op. 1 -Varsòvia, 1825- I a l’edat de 17 anys ja va donar els seus primers concerts a la ciutat de Varsòvia. Els seus èxits començaven a ser força notables, i va ser quant va decidir marxar del seu país. El seu pare -francès de naixement- va demanar una subvenció del Estat (1829), i l’hi va ser denegada pel ministre de Cultura, tot al•legant; Que els fons públics no podien ser destinats en aquesta classe d’artistes.
Impressionable, de poder viure en ple Romanticisme, on la seva harmonia musical situada en un punt clau, caracteritzada per no tenir cap excés romàntic. Va arribar a París el 1832, on va poder conèixer a Rossini; Paganini; Bellini; Berlioz i també a Liszt, -entre els músics- Balzac i George Sand, -entre els escriptors.- Home distingit, el calor eslau de la amistat i el clima de misteri que sol portar als voltants de tota persona extrovertida, fossin presumiblement els motius per els quals ingresses en aquella societat.

Fou a París on un any després de la seva arribada, estrenaria el seu primer concert per piano i orquestra Op. 11-1833-. Si trepitgeu aquí podeu escoltar el segon moviment d’aquest concert.
El segon concert per piano i orquestra Op. 21 l’estrenaria tres anys després 1836.

El seu dèbil estat físic, el comportaren a fer estades de repòs a Valldemosa (Mallorca) i també a Nohant l’ha acompanyà George Sand, l’instin maternal de l’escriptora –l’hi deia; “el nen”- i especialment el domini aclaparador de la seva persona el va escollir com a “víctima” per acompanyar-lo. (1838).

L’esperit retingut de Chopin, el va fer “parlar” amb el piano, i tota la força i el descarragament interior fou la seva “vàlvula d’escapament” amb aquest instrument. Els seus estudis, es poden escoltar com a peces de concert, tots ells de gran força expressiva i també d’un gran virtuosisme.

Es en el gener de 1849 quant comença agreujar-se la seva enfermetat pulmonar.
D’acord amb la seva voluntat, es va tocar el Rèquiem de Mozart en els seus funerals, a l’Església de la Madeleine. Funerals els quals, no van fer-se fins al cap de dues setmanes, doncs el Rèquiem de Mozart hi canten veus femenines, i en el cor de l’església no havien acceptat mai dites veus. Finalment l'església va cedir i va atorgar la darrera voluntat de Chopin. Encara que Chopin està enterrat a París en el cementiri del Père-Lachaise el seu cor fou enviat a Varsòvia i es conserva a l’Església del Esperit Sant d’aquesta ciutat.

Per acabar –la teniu al principi- us deixo amb la polonesa; l’Heroica, que va compondre l’any 1842 i és un cant al seu poble. Interpretada per Rubinstein del que diuen, que potser ha estat el millor intèrpret de Chopin.

Sobre la dieta de Chopin, en el llibre de George Sand, Un invierno en Mallorca si troba un escrit que diu així; -El resultat d’aquesta dieta és després de rebre el metge a la Cartoixa de Valldemosa.-
En cuanto a la dieta, era bastante contraria, y, cuando observamos sus malos efectos, la aceptamos lo menos posible, pero, desgraciadamente, sólo podíamos escoger entre las ardientes especies del país y una mesa en extremo frugal. Fue, por suerte, tan rara
la leche en Mallorca, que el régimen lácteo, cuyo pernicioso efecto notamos en seguida, no llegó a producir ninguno. Pensábamos, todavía, en esta época, que la leche haría maravillas y nos atormentábamos para conseguirla. En aquellas montañas no hay vacas, y la leche de cabra que se nos vendía era bebida siempre en el camino por los muchachos que nos la traían, lo que no evitaba que el jarro llegara tan lleno como había salido de la granja. Era un milagro que hacia todas las mañanas el piadoso mensajero, después de haber tenido el cuidado de rezar sus oraciones al lado de la fuente, en el patio de la Cartuja.
Para acabar con estos prodigios, nos procuramos una cabra. Era la más dulce y amable criatura del mundo. […] Estas cabras difieren aún de las francesas, en que tienen las ubres muy pequeñas y dan muy poca leche. Cuando están en lo mejor de su vida esta leche tiene un sabor áspero y salvaje, del que los mallorquines hacen muchos elogios, pero que a nosotros nos pareció repugnante.
Potser aquets el.lògis dels mallorquins es referien el que després ells enferien el preuat flaó...?
(blocaires disfrutem-ho¡¡