UNA DONA INCÒMODA (el primer tast)

6 de maig de 2009



.- Lectures.-
.- Una dona incòmoda.-
.- El primer tast.-

Va ser aquell dia que, quant vaig anar a buscar el tren, i m’estava comprant l’abonament de la T-10, i havia al costat dret de la màquina expenedora de bitllets, una estanteria amb tastets de nous llibres… Una dona incòmoda –vaig llegir-, podria està be… Sant Jordi… potser me’l regalaré…m’anava dient-.

Un cop vaig haver recollit el bitllet i el canvi i, assentat esperant el tren, em vaig posar a llegir les poques pàgines d’aquest tastet tant deliciós que, una mica més s’ha m’escapa el tren. Em vaig cruspir aquell tastet d’una sola mossegada. Tal era el meu deliri que, tot seguit me’n vaig anar a comprar el llibre per fer-hi el menú sencer, el vaig tornar a començar de nou –la cata del principi ja m’he l’havia llegit- i en el primer plat… bé disculpeu-me, sóc mal amfitrió, aixó de està sol… ja m’ho provoca.

Us presentaré l’autora d’aquest primer menú literari, ella és; la Montse Benegas nascuda a Flix –Ribera d’Ebre- l’any 1974, és llicenciada en ciències polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i aquesta és, -tal com us he dit,- la seva primera novel·la… Ara sí¡¡

Un aperitiu abans de començar el primer plat, amb una frase que a mi em va sembla deliciosa;

Un raig de llum ample que travessava l’habitació en diagonal com una contundent biga de ferro, però que era transparent i inestable amb milers de partícules de pols que hi suraven.

En el primer plat –tal i com us deia fa una estoneta- ens explica la pubertat i també la adolescència d’una noia de poble, que volía ser normal… Jo el que volia, el que vull, el que sempre he desitjat (em sembla, encara ara no ho sé), és ser normal. Tampoc no és que sàpiga del cert què vol dir això de ser normal… i que és refugia en els llibres … jo vaig a comprar llibres cada setmana de la mateixa manera que compro llet o tabac…

En el segon plat la Mònica, critica la Barcelona que troba quant hi arriba… Barcelona és monstruosa […] i surten edificis com bolets enverinats... I a la universitat per fer la carrera de historia… Déu méu, com poden deixar entrar a l’aula gent que no sap que era la batalla del Ebre… i trobar-se amb les velles glories enganxades al poder -placidesa i decadència, carn força dura de mastegar…-

Fins arribar els postres… La tesis, que prepara fins l’últim detall, és el capítol que no podeu deixa de llegir d’aquest meravellós pastís, al igual que els dos primers plats plens de frases i paraules fascinants, d’ una dolçor-amargor de gustos temptadors que la Mónica ens explica; desconfiança, desig, admiració… crec que val la pena.¡

Una lectura rapida, galopant, amb ganes de saber-ne el final. Amb una actitud cínica i atrevida- per part de la Mónica- i un odi –diguem… per part meva- que he trobat en aquesta novel·la tant i tant tentadora.

Ah…¡ abans de acabar… la petxina –que és el món on es tanca la Mónica- i que de la qual esperem que pogem tornar a assaborir un altre menú sortit d’aquesta closca…aixó sí, amb el ganivet sempre a punt –com diu la Mónica- per no inveï el seu territori.

L’edició del llibre corre a càrrec de Edicions Proa i la primera edició d’aquest llibre, és de l’octubre del 2009.
(Blocaires bona lectura)

2 comentarios:

bajoqueta ha dit...

Jo també el vaig llegir fa poc i em va agradar com construeix al personatge.

Josepb. ha dit...

Bajoqueta; De moment el personatge està ben construit. Esperem de bon grat, que el personatge continui amb aquesta linea de procés tant elevada... al menys ens convida anar-hi... quànt diu: Que podeu venir...? al final del llibre. Gràcies per el comentari. Josepb.



Deixeu el vostre comentari

Com sempre, moltes gràcies per els vostres comentaris i sigueu benvinguts en aquest blog.



EN EL CAS QUE NO US VAGI BÉ AQUEST FORMULARI,