La màgia de les truites. Truita de patata i ... ceba

17 d’agost de 2011




   Tot passejant, vaig arribar-me fins el Mercat de Sant Antoni un cop dins, en una de les parades d'aviram i ous, vaig llegir  un cartell anunciador que  cridava: Dijous truites – hi continuava- de: patates; de carbassó; d'albergínia; d’all i julivert; de mongetes; de cigrons; de bacallà… i així una llista que es perdía fins al llistó de baix de tot del cartell… ostres¡… -vaig pensar-… a veure … una … dues… …   quinze... i  aquella de sota de tot… fa un total … a veure … de setze tipus diferents de truites…¡
     Tot content vaig dir-me: demà es dijous… per tant… truita Josep…¡.Vaig comprar  una dotzena  d’ous  en aquella mateixa parada i me’n vaig anar tot cufoi cap a casa.
    Encara em quedaven quatre patates que havia comprat el dia abans i dues cebes... de Figueres...¡ l'oli i la sal. 
    Un cop vaig tenir les patates tallades a daus mitjans, les vaig fregir a la paella que la tenía amb l'oli calent i, primer a foc fort, les vaig fer saltar una estona i quant vaig veure que anaven posant-se daurades, vaig baixar el foc i tot seguit vaig tapar la paella... ostres...¡ de bacallà; d'all i julivert; de carbassó... el treure  la tapadora, les patates estaven cuites i toves... en un atuell d'alumini tenía preparats els ous poc batuts, les patates van ser acompanyades fins l'atuell, i, tot plegat  remenat de dalt a baix... vaig fer l'operació a l'inversa... i la truita tornava estar un altre cop a la paella... movent-la pels cantons per tal que no se'n ganxes i de pas ajudant-la que s'ananés quallant... al cap d'una estona començava a quallar... amb l'ajut del "tomba-truites" tornava a estar girada i la truita -per l'altre cara-  tornava a estar a la paella... al cap d'una estoneta ... la truita tornava estar quallada... un cop apagat el foc, la vaig tenir en repòs dos minuts dins de la mateixa paella, tapada amb la tapadora... estava tant i tant emocionat mirant  la meva truita, i l'aspecte que ofería que no em vaig donar compte que m'havía deixat les cebes tallades en un plat, a sobre del marbre... cap problema...¡ -vaig dir-me- L'operació va ser repetida de nou, aquesta vegada tant sols amb les cebes... i al final en tenía dues, una de patata i l'altre de ceba.

     La "màgia" de la cuina té el "truco" de les truites, encara que en sabem el secret, sempe ens atraparà.
  
(Blocaires que vagi de gust¡¡)



   

Préssecs al forn, amb almívar al gust d'avellanes.

12 d’agost de 2011

Flor del presseguer.

Aquest mes amb la recepta del 15,  ha estat el PRÉSSEC convidat per la Sandra i el  Xavi de; Els fogons de la Bordeta, i la Marina de; Xocolata desfeta.


   He volgut fer aquets préssecs al forn, doncs en els llibres que col.leccionava la meva mare, he trovat aquest postra, que la veritat l'he trovat d'alló tant i tant genial per la fecilitat de fer-los -ara és una bona temporada per els préssecs- al forn. Les avellanes són  un altre producta que el podem col.locar a molts plats, tant sigui de primer plat, al igual que en segons -carn o peix-  i és clar... com no, en postres i pastíssos¡¡. Espero i desitjo que siguin del vostre grat.
   Els préssecs que siguin de vinya, doncs, tenen que anar al forn, i millor que siguin carnosos i forts.

   Ingredients: (per a 4 persones)

   8 préssecs mitjans.-
   150 grams de sucre.-
   Claus d'espècia.-
   1/2 branca de canyella.-
   1/2 litre d'aigua.-
   100 Grams d'avellanes picades.-
    1 Copeta de licor d'avellanes.-
    1 taronja tallada a trossets.-
    Nata muntada  (opcional)

    Preparació:

   Agafem els préssecs, els rentem ben rentats i els posem en una plàtera que pogui anar al forn amb l'aigua, la taronja, la copeta de licor d'avellanes, els claus d`espécia, la canyella i el sucre. Ho posarem tot plegat al forn fins que els préssecs quedin ben tous. -de tant en tant amb una cullera de fusta podem anar regant els préssecs- Passarem els préssecs en un altre  atuell i els deixarem refredar.
     El líquid obtingut, el posarem en un pot al foc  i deixarem que bulli, al voltant d'uns 15 minuts, més o menys, a fi d'aconseguir l'almívar. Ho passem per un colador xinés i ho reservem. 
   A continuació, pelem els préssecs. En posem dos en cada plat. Pel voltant, hi afegim la nata (opcional), ho reguem amb l'almívar, ho empolvorem amb avellanes i ho servim.

   Sobre els préssecs s'ha dit:

   -Encara que els seus orígens son sens dubte Xinesos. Es coneix el fruit des de l’antiguitat.
   -El perfum del préssec s’utilitza tan en perfumeria fina com en la perfumeria funcional. Aporta molt sovint un toc afruitat envellutant al ram de flors.

Stabat Mater, perque avui és avui.

4 d’agost de 2011

    No heu sentiu a dir; -i amb  nosaltres mateixos també-... jo la crema catalana, la faig  tot l’any... o bé... el diumenge van venir a dinar els meus pares i vaig fer canelons... potser plats d’aquells que sembla que tinguem que fer-los el día que toca per la data que s’han de fer –Sant Josep, Sant Esteve...- A mi em passa amb aquest Stabat Mater Dolorosa que, encara que no sigui Setmana Santa, l’escolto en qualsevol dia del any, escoltar-ho i gaudí d’aquesta meravellosa pregària medieval, pel fet de perque avui és avui.
      
   Tampoc voldría amb aquest “post”, no carregar-vos massa de música sacra, tant sols voldría donar-vos  a conèixe´r una mica aquesta pregària medieval, atribuida a Innocenci III  i al franciscà  Jacopone da Todi.
      El nom de Stabat Mater Dolorosa, -Estava la Mare Sufrint-  és  la meditació que tè María, la mare de Jesús, davant la  crucificció.
      Aquest text, ha estat al llarg de l’història un dels més musicats, des de les diferents èpocas i artistes, formes musicals i compositors han creat i han donat vida musical  en aquest text. Més de 200 compositors l’hi  han donat música... Palestrina, Scarlatti, Vivaldi, Liszt, Haydn, Dvorák, Pergolesi, Rossini...  i és d’aquets dos compositors darrers que voldría parlar-vos.
    L’Stabat Mater de Pergolesi  (Jesi (Itàlia)1710- Pozzuoli (Itàlia) 1736) és sens cap dubte, la més editada i reproduida, durant al segle XVIII.
   Si voleu escoltar-ne un fragment, trapitgeu aquí.  Està escrita per a veu soprà, contraal i orquestra. Aquest Stabart Mater fou la pedra de toc dels posteriors que vindríen de tots els compositors precedents.
   Per altra banda L’Stabat Mater de Rossini, (Pèsaro 1792, París1868) és el més popular. Escrit a  la maduresa de Rossini i molt vinculat a Espanya, doncs va ser estrenat a l’església del Convent de Sant Felip el Real, de Madrid, el divendres Sant de 1833.
    Curiositats d’aquesta obra fou que, per atacs de llomadura i també les poques ganes de fer-la, l’obra va quedar inacabada, amb 6 fragments o estacions sense acabar. També, tot sigui dit, que el manuscrit original el va regalar en el prelat D. Manuel Fernàndez Varela que va ser qui l’hi va encarregar l’obra, no es té cap constància de compra/venta de l’obra.  
   El director musical del Teatro Italià de París, Giovanni Tadolini, fou qui va acabar l’obra i es va estrenar l’any 1842  a París. L’obra fou força criticada per els crítics tot dient que hi havía molta teatrealitat en els fragments; no hi havía el sentit místic que havía escrit Jacopone da Todi.
 Rossini era així...
   Aquí us deixo amb aquest Stabat Mater de Rossini–Cuius animam- cantat per Juan Diego Florez.





  (blocaires, escolteu-ho, gaudi-ho...¡¡)

   Voldría dedicar aquest "post", a una persona molt estimada per a mi, per la força que té, per l'al.legría i voluntat que hi posa i verdaderament la fe que sent en fer les coses.
    Carme Consol, un petò i una abraçada molt forta per a tú, per Ica i per el Perú¡¡.