SOPA DE MORENETES

31 d’octubre de 2009



No us vull pas espantar amb aquest nom, n’hi molt menys¡¡. Peró així és com l’anomenen a les Terres del Ebre aquest excel·lent bolet, que té forma de trompa – i de color fosc- i la cama de color groc. Aquesta recepta, que aquí us presento és del llibre de M. Carme Queralt Tomàs, - La Cuina de les Terres de l’ Ebre- i que si voleu, aquí podeu donar-hi una ullada.

Els fredolics (morenetes) És un bolet que acostuma a sortir a les pinedes formant grups nombrosos amb els primers freds -d’aquí el nom popular- de manera que allarga la temporada boletaire. El fredolic és un bon comestible. Es fa servir per guisats i per sopes. També és un bolet que es passa amb molta facilitat.

Bé, anem per feina que és el que ens interessa…¡¡ (*)
 
Ingredients per a quatre persones. 1 Kilo de morenetes (fredolics). 1 Ceba.- Aigua.- Pa torrat.- Oli (o també sagí).- Ametlles.- Preparació: Netegem bé les morenetes i les reservem. Posem l’oli en una olla i sofregim la ceba ben trinxada. Quan la ceba sigui ben feta, hi afegim l’aigua. Mentre s’escalfa l’aigua, tallem els bolets a trossets petits i després els tirem a l’olla; després hi afegim també el pa torrat i les ametlles, que haurem picat en un morter. Ho deixem coure, tot junt, duran uns deu minuts.

Recepta dels Ports. També se l’anomena: sopa de fredolics. Una altra sopa de morenetes, més elaborada, es cuina amb un sofregit d’alls, de ceba (poca) i de tomata, que als masos dels Ports es feia antigament amb sagí, al qual s’afegeixen després les morenetes i, quan són prou cuites, aigua (o si es vol caldo). Aquesta sopa és millor si després de feta es trituren tots els ingredients junts.

(*) He deixat tal i com està escrita la recepta en el llibre, al igual que l’explicació del peu de pàgina. (Blocaires bona lectura i... que vaigi de gust!!

DOLÇ DE CASTANYES

25 d’octubre de 2009



La castanya és originària de Ponto Euxino -Àsia Menor-. Existeixen a Europa des de el segle Vè, que van arribar des de Grècia. Després van ser conegudes a Roma i Espanya. Necessiten d’un clima templat, peró que sigui humit per poder creixa sense problemes. Són els fruits secs en menys calories i també amb menys grasses. Tenen propietats molt semblants als cereals. Són riques en proteïnes, minerals i també en vitamina C. El seu arbre és el castanyer. Les castanyes podem menjarles crues, bullides, rostides i també dolçes. A França és molt freqüent trobar un dolç de castanya conegut com a marrón-glacé. Una de les formes més senzilles de menjar-les és, posant-les en unes paelles foradades, fogons o també en contenidors metàl·lics a foc valent al voltant de 15 a 20 minuts. En els Països Catalans i més concretament a Viladrau -Osona- des de fa quinze anys és celebra la festa de la castanya on podem trobar; col·loquis, xerrades, receptes dels diferents restaurants de la població i de la comarca, com també caminades populars per El Montseny, per saber més d’aquest fruit sec de tardor. A Galícia, la festa de la recollida de la castanya s’anomena Magosto, Astúries Magüestu i a Cantàbria, la Magosta.

Abans d’acabar uns refranys sobre la castanya: Castanya bullida, castanya ensopida. Castanya sencera, al foc peta. Llampecs per Sant Joan, les castanyes ho pagaran.

 Bé, anem per feina i… per la recepta¡¡

Ingredients:

-1 Kilo de Castanyes.
- Un litre de llet.
- 250 grams de sucre.
- Nata per muntar
- Una micona de mantega.
- 1 Got d’aigua.
- Vainilla (opcional)

Preparació:

Primer de tot, farem un tall per la part més bombada de la castanya; les posarem en una cassola i les cobrirem amb aigua, salant-les lleugerament. Deixarem que bullint durant deu minuts, -a partir que l’aigua comença a bullir-, passat aquest temps deixarem que s’escorrin bé i tot seguit les pelarem, treien la pel·lícula interna del seu interior. Bullirem la llet perfumada amb una micona de vainilla. Tirarem les castanyes i les deixarem coure junt amb la llet/vainilla al voltant d'uns 40 minuts, acabat aquest temps passarem les castanyes pel minipimer, i ho decantarem. Farem un almívar amb el sucre i una micona d’aigua, quant comenci a bullir,-sense deixar de remenar- i veiem que l’almívar comença a ser espès, ho tirarem al puré que tenim reservat de castanyes, junt amb un tallet de mantega i un gotet de nata líquida, ho remenarem ben remenat i ho posarem a la nevera, al voltant d’una hora. Servirem amb bols petits, acompanyats amb nata muntada. (blocaires que vaigi de gust i... bona castanyada!!)

TEMPORADA 2009/2010. I VAN DOTZE!!

17 d’octubre de 2009



-Temporada 2009-2010.-
El Teatre Nacional de Catalunya (TNC), comença una nova temporada -2009-2010-, i van dotze! Temporada aquesta, que esta marcada per els grans noms, tant clàssics com també textos de la tradició catalana, al igual que de teatre d'autor.

Les tres sales on es representaran les obres, seran el lloc on clàssics com; Shakespeare amb Nit de Reis — única de les tres que es representarà- i que, junt amb; Al vostre gust i Somni d'una nit d'estiu, són les obres més representades de Shakespeare.

En el 25é aniversari de la mort de Salvador Espriu, es representaran un recull de poemes amb adaptació escènica de textos narratius d'aquest gran autor. Un passeig per Sinera, on Salvador Espriu obra les portes de; El Jardí dels cinc arbres.

Electra de Sófocles. Electra, que viu presa del dolor per l'assassinat del seu pare -rei de Micenes- planeja junt amb el seu germà, venjar-se de l'assassina. La seva mare.

L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, publicada com a novel·la l'any 1907 i representada com a comèdia teatral l'any 1917, obtenint un gran èxit. Obra cabdal del modernisme català i que repeteix representació dotze anys després doncs, fou l'obra escollida per inaugurar oficialment el TNC l’onze de setembre de 1997.

Platonov de Anton Txékhov. "Platonov esta travessada per una línia de febre, de bogeria, de vertigen, que li dóna un caràcter singular" —Gerardo Vega, director del espectacle-.

El Ball de Iréne Némirovsky. Madame Kampf és una nova rica, superficial i materialista, que gaudeix denigrant i ridiculitzant les altres dones. Combinació de teatre dansa.

El Nacional petit amb; El vestit nou de l'emperador de H. C. Andersen. Història d'aquell rei capritxós i aficionat als vestits. Dos bergants li diuen al rei, que seran capaços de fabricar un teixit que tant sols podran veure-ho la gent intel·ligent. Teatre musical. Reprís Teatre Mòbil. Pallassos per a totes les edats, no apte per a gent sense ganes de passar-s'ho bé.

Sí voleu passar-ho bé, aquí us deixo l'enllaç per gaudir d'aquets espectacles i de molts més. (blocaires disfrute-ho!)

MERCAT DE SANT ANTONI. MERCAT I MEMÒRIA.

10 d’octubre de 2009




El Mercat de Sant Antoni fou inaugurat l’any 1884, anys abans, les parades es trobaven a la plaça del Padró. Els venedors van demanar a les autoritats competents de l’ época, un lloc on poder vendre els seus productes, i poder-s’hi està més estàticament, les autoritats a la vegada, van tenir que demanar al Ministerio de Fomento, els permisos pertinents per la realització de l’obra. Aquestes obres es realitzaren a l’eixample, fóra de les muralles que enfaixaven Barcelona. El nom del mercat l’hi fou donat, per la porta de entrada a una de les muralles, rebent el nom que avui encara porta. –Portal- Mercat de Sant Antoni.

Unes obres que es realitzaren i que van tenir un preu total, és a dir tot inclòs, de; un mil.lió dues centes mil pessetes de l’ época –equivalent a doscents mil duros¡.

Encara que en el centenari de l´inauguració del mercat es van fer festes per celebrar-ho, l’estructura sobretot interior, es trobava ja en una fase de restauració general, la qual tant sols es va “maquillar”. Ara, la llum escanyada de la cúpula central va caient sobre les parades de peix i aquets, amb la vista ja descansada sobre el gel, tant sols els hi queda la possible claror de algún que altre paladar desitjós de il•luminar el seu estómac. La al.legría del hort, s’exposa en algunes de les parades del mercat, les vitamines de les fruites i la dieta de les verdures fan agradable portar a les senyores els productes que, tot recullint-los, els posen dins dels seus carrets. Posi’m un parell de bistecs russos… diu la senyora a l’ amo de la parada, mentres tant, aquest, guarda el diari dins la bossa penjada en els ganxos de la paret de marbre que té al seu darrera. Les olles encara calentes i fumejant, embafen els vidres i les palanganes dels llegums cuits, barrejats amb espinacs i coliflor també bullida, donant-li un ambient d’aire estovat...

Ah…¡ si les parets parlessin… potser no que no ho fan… peró, sí que ho fan les pissares exposades a tot el voltant del mercat i que, amb el nom de Mercat i memòria i la col•laboració dels Mercats Municipals de Barcelona, junt amb l’Escola Massana ho han fet possible , sota la direcció del senyó Jordi Canudas, es troben pissarres escrites amb guix que es poden llegir al voltant de tot el mercat i que, amb l’ajut dels ara ex-responsables de les parades i també ex-amos de les mateixes han explicat. Alguns expliquen la vida que hi han fet, d’altres que, entrant de aprenent/a van arribar a tenir parada própia¡… Jo m’he apuntat aquesta;

(*) Sóc filla del Mercat de Sant Antoni i tinc 59 anys. Sóm tres generacions aquí al Mercat, va començar el meu avi a la parada 240 i desprès es va incorporar una altra parada que van comprar els meus pares.
 
La meva mare va començar aquí amb 14 anys continuant el negoci familiar. Inicialment treballaven amb dos productes: plàtans i tomàquets, desprès lògicament amb el temps va anar canviant i es va anar ampliant.
 
Jo he dormit a sota la meva parada amb 7 mesos… he vingut doncs aquí amb mesos i em preparaven una caixa de plàtans i allà dormía.
 
Abans la maduració dels plàtans, me’n recordo a casa meva, quan per exemple arribaven els ramells de plàtans de les Canàries, que arrivaben per la tarda embolicats amb paper, es descarregaven, s’entraven els ramells de plàtans i es treia el paper que duien, llavors els baixaven amb una corriola –que encara existeix a casa-, s’obria una “trampilla” i es baixaven ramells de 80 i 90 kilos a unes cambres. En aquestes cambres el meu pare cada nit s’havia de dedicar a donar-hi calor i aigua, humitat, llavors maduraven com realment ha de ser la maduració dels plàtans.
Avui en día és molt diferent la forma de madurar les “coses”… van canviant i ens hem adaptat a les necessitats. –Mercat i memória; pissarra escrita amb guix, que es troba a l’entrada dels carrers Urgell/Tamarit-.

(*) Totes les paraules escrites, i el text en general, estàn extrets sense modificar cap paraula del text.

(**) La Corriola, no hi és al mercat de Sant Antoni, tant sols l'he posat per fer més genui la história que està escrita a la pissara.

Després d’escoltar aquestes paraules, me’n vaig a donar un tomb pel mercat, i, he comprat a una parada de fruites i verdures uns plàtans amb macadures que, el temps a madurat, i com que diuen que, no ja festa sense el seu pastís, he volgut fer aquest Diplomàtic de plàtans tot cel.lebrant els seus 125 anys de vida i, esperem que, juntament amb la restauració i remodelació, que comencarà el gener de l’any vinent, puguem disfrutar de moltes més històries i gaudir-les tots plegats.

Per molts anys Mercat de Sant Antoni¡.

-.Diplomàtic de plàtans.-

Ingredients: (per a 6 persones)

6 Plàtans.-
250 Grams de melindres.-
Dues cullerades soperes de panses de Corínt.
Un got de ron.-
¾ de litre de llet.-
3 Ous.-
Nata (opcional).-

Preparació:

Agafarem un bol i barrejarem la llet amb el ron i tirarem les panses deixant-les remullar durant dues hores.
Amb la barreja llet/ron anirem banyant tots els melindres i seguidament, els posarem dins d’un motlle rodó que tindrem untat amb una micona de mantega. Cobrirem els cantons del motlle. Pelarem i tallarem els plàtans a rodanxes hi posarem una capa als fons del motlle, intercalant amb les panses. Desprès hi col•locarem una capa de melindres, un altre de plàtans i així fins acabar el motlle amb una de melindres. Batarem els ous, afegint la barreja llet/ron. Tot plegat ho tirarem pel damunt del pastís i ho posarem al forn, “al bany maria” amb una micona d’aigua tèbia, -però que no arribi a bullir- a 180º de temperatura i un temps de 40 minuts. Deixarem refredar i desemmotllarem. 

Un cop desemmotllat, ho cobrirem amb crema pastelera o nata.

(Blocaires que vagi de gust¡.)

MUSCLOS GRATINATS

4 d’octubre de 2009

Posant la mantega.
Poniendo la mantequilla.


Posant el pebre.
Poniendo la pimienta.


"Preparat" per anar a la navera.
"Preparado" para ir a la nevera.


Tallant a rodanxes (un cop fred).
Cortando rodajas (una vez frío).


Llest per agratinar.
Listo para gratinar.

Llest per agratinar.
Listo para gratinar.

Gratinat i... bon profit¡¡.
Gratinado y... buen provecho¡¡.

Aquesta és la meva aportació al HEMC d’aquest mes, que l’amfitriona Maragda del bloc; La Quinta de Luculus ens ha proposat.

Josep María de Segarra ens diu: el vermut del record passa amb un ritme calmat, d’altres temps, quan es xerrava , es feia tertúlia i la fèiem petar a migdia en les terrasses de la Barcelona dels bulevards, un aperitiu amb un “picon” abans de dinar. Després vindria l’altra tertúlia, la postprandial, amb el cafè, la copa i el puro.

Ara, amb les presses, s’ha perdut el vermut com a institució de convivència i també com a beguda diversa, amb moltes cares i més sabors, amb matisos de lloc i en mans de mestres licorers. Unes diferències que marcaven els dos països amb més renom com a fabricants de vermuts: Itàlia, que passa per ser-ne la pàtria, i fa uns vermuts tirant a dolços, i França, país que en totes les mogudes gastronòmiques ha sabut posar-hi el nas, i on els seus vermuts són més tirant a secs.

A Catalunya els vermuts van desembarcar a Reus, on aquesta ciutat contava amb 27 fàbriques d’aquesta destil·lació, cada una d’elles amb el seu punt i secret professional, i que, un cop destil·lades les herbes, -que oscil·laven entre 80 i 120-, reposaven amb botes, durant un any i mig.

.- Musclos Gratinats.-

Ingredients:
24 Musclos grossos.-
1 Ceba Grossa.-
2 Grans d’all.-
Julivert.-
2 Fulles de llorer (opcional).
1 Llimona (opcional).
150 Grams de mantega.-
2 Culleradetes de farina de galeta.-
Sal i Pebre.-

Transformació:
Escollirem, sempre que sigui possible, musclos grossos i també que siguin del mateix tamany. Triturarem les cebes, els alls –que tindrem pelats- i el julivert i ho tallarem tot ben petit. Posarem la mantega que estigui estovada –no líquida-, i ho treballarem amb una cullera de fusta fins aconseguir una pasta cremosa; afegirem la ceba, l’all i el julivert, ho tornarem a barrejar bé i tot seguit incorporarem la farina de galeta tornarem a barrejar i, per últim ho salpebrarem. Embolicarem la pasta amb un paper d’alumini formant un rotllo. Ho guardarem a la nevera.
Mentrestant, netajarem els musclos, i un cop nets els posarem amb aigua calenta, junt amb les fulles de llorer, fins que s’obrin. Un cop freds posarem per a sobre dels musclos la “salsa” que teníem guardada a la nevera i ho gratinarem. Ho servirem calent acompanyat d’uns talls de llimona. (bon profit!!)


Esta es mi aportación al HEMC de este mes, que la anfitriona Maragda de el bloc; La Quinta de Luculus ha propuesto.

Josep María de Segarra nos explica: el vermut del recuerdo pasa con un ritmo calmado, de otros tiempos, cuando se charlaba, se hacia tertulia y le dábamos a la hebra, al mediodía en las terrazas de los bulevares de Barcelona, un aperitivo con “un picón” antes de comer. Después ya vendría la otra tertulia, la postprandial, con el café, copa y puro.

Ahora con las prisas, se ha perdido el vermut como institución de convivencia, con muchas caras y todavía con más sabores, con muchos más matices y en manos de maestros licoreros. Unas diferencias que marcaban los dos países con más renombre como fabricantes de vermuts: Italia, que pasa por ser la patria, y utiliza un “boquet” más dulce, y Francia, país que en todas las movidas gastronómicas ha sabido poner la nariz, y es donde los vermuts tienen el sabor mas seco.

En Catalunya los vermuts desembarcaron en la ciudad de Reus (Baix Camp). Esta ciudad contaba con 27 fábricas de esta destilación, cada una con su punto y secreto profesional y, una vez destiladas las hierbas, -con una cantidad que oscilaba entre 80 y 120 clases,- descansaban en botas, durante un año y medio.

.-Mejillones gratinados.-

Ingredientes:
24 Mejillones grandes.-
2 Cebollas.-
2 Dientes de ajo.-
Perejil.-
150 Gramos de mantequilla.-
2 Cucharadas de pan rallado.-
2 Hojas de laurel (opcional).
Sal i pimienta.-

Preparación:
Procuraremos, siempre que sea posible que los mejillones sean de la misma medida. Trituraremos las cebollas, los ajos –previamente pelados- y el perejil cortándolo todo bien pequeño. Colocaremos la mantequilla en un bol –que no este líquida- y la trabajaremos hasta que quede una pasta cremosa. Pondremos el picadillo de cebolla, ajo y perejil, mezclando los tres ingredientes y después añadiremos el pan rallado. Salpimentaremos y lo volveremos a mezclar bien. Pondremos la mezcla de la mantequilla en un papel de aluminio, envolviéndolo sobre sí mismo, dejándolo que forme un rollo, lo guardaremos en la nevera durante una hora.
Mientras tanto, limpiaremos las cáscaras de los mejillones, y después los colocaremos en agua caliente junto con las hojas de laurel, una vez estén abiertos y fríos los colocaremos en un recipiente que pueda ir al horno. Sacaremos el rollo de la nevera y lo cortaremos a rodajas, distribuyéndolas por encima de los mejillones. Pondremos el recipiente al horno y lo dejaremos en posición de gratinado durante 5 minutos. Serviremos caliente. (Buen provecho¡¡).

LA CUINA A LES TERRES DE L'EBRE

1 d’octubre de 2009



Un món de cultures.-

La cuina d’un territori és també la seva història...així comença el llibre que amb el nom de; La cuina a les Terres del Ebre de, M. Carme Queralt Tomàs, és el que ens explica i ens dóna a coneixa en la introducció d’aquest llibre i, continuant amb la lectura segueix explicant-nos: [...] la cuina de les Terres de l’ Ebre presenta unes característiques singulars en el conjunt de Catalunya, fruit de la història i de les nombroses tradicions culturals que hem viscut –i vivim- la gent d’aquestes Terres, les comarques del Baix Ebre, (Tortosa) el Montsià (Amposta) i també a la Terra Alta (Gandesa) [...] i així continua parlant i explicant-nos sobre aquest fascinant món de cultures que van deixar, en aquest racó que són les Terres del Ebre.

Aquest llibre vol donar-nos a conèixer la cuina estratègica d’aquestes comarques, amb la influencia islàmica, i que, amb quasi 1000 anys de assentament van ocupar tots el racons de les Terres del Ebre. Els sarraïns que dominaren aquestes terres fins la frontera d’Andalús –Tortosa- proporcionaren els gustos exòtics i els perfums de les especies vingudes de la relació que la cultura islàmica tenia amb altres cultures –Balí, Java, Sumatra, Filipines...- tant fossin per interessos comercials, com a nivell d’ expedicions o bé viatges realitzats per les diferents cultures de l`época, sense oblidar l´influéncia Mediterrània i també les comarques veïnes d’Aragó i del País Valencià.

Les receptes que hi trobarem són el recull de M. Carme Queralt Tomàs, nascuda a Tortosa - llicenciada amb Antropologia Cultural per la Universitat de Barcelona- i que amb l’ajut de les mestresses de casa de les diferents comarques, podrem llegir tant les paraules relacionades amb els estris –aïna, ribell, ribelleta...- com els ingredients per fer-ho –abadejo, bajoques, aladroc, maçana, xixorretes...- per acabar la recepta i trobar-nos a peu de pàgina, les poblacions on es feien dites receptes.

Al final del llibre hi trobarem el vocabulari de les paraules -que jo aqui he posat en vermell- amb la traducció com les coneixem “nosaltres”.

Aquest llibre podem trobar-lo a: Cossetània Edicions . La primera edició és del març del 2000; la segona del abril del 2001; i aquesta que teniu aquí, del març del 2006.

(bloquistes; bona lectura i bon profit!)